Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Divendres passat, Justícia i Pau vam ser convidats al Parlament de Catalunya per oferir el nostre punt de vista sobre l’economia mundial i la crisi. Vàrem exposar algunes de les principals afirmacions tradicionals de la doctrina social de l’Església sobre l’economia, però també els posicionaments més recents de sobre la crisi econòmica i financera.

Val a dir que és una doctrina cada cop més desenvolupada i concreta, que formula uns judicis cada cop més crítics sobre l’actual (des)ordre econòmic mundial. Entre els textos més recents, destaquen documents com l’encíclica Caritas in Veritate i altres missatges de Benet XVI, així com diferents discursos del Papa Francesc. Però també cal assenyalar els importants posicionaments del Consell Pontifici de Justícia i Pau i d’altres organismes catòlics internacionals o els missatges de diferents conferències episcopals regionals i nacionals.

En síntesi, podríem dir que es tracta d’un discurs que reclama una capgirament dels fonaments ideològics, les estructures, les polítiques i els comportaments dominants en el funcionament de l’economia actual. El Papa Francesc ha formulat en paraules plàstiques i directes, la visió de l’Església sobre l’actual model econòmic: “La crisi és resultat d’un capitalisme salvatge dominat per a lògica del benefici a qualsevol cost”.

Ja Benet XVI, a Caritas in Veritate va assenyalar amb absoluta claredat que la crisi té com a fons una ideologia individualista i utilitarista, que s’ha revelat en comportaments d’egoisme, de cobdícia individual i col•lectiva, d’acaparament de béns a gran escala, generadors de greus desigualtats mundials. El Consell Pontifici de Justícia i Pau va aprofundir aquesta anàlisi en un document de novembre de 2011, situant l’origen de la crisi en la tendència de liberalització, desregulació i eliminació de controls de les finances, iniciada als anys 90, que va generar una expansió desmesurada de la liquiditat i el crèdit generadors de ben conegudes bombolles especulatives (especialment la immobiliària). En esclatar aquestes bombolles, es va generar una greu crisi de solvència i confiança i, com a conseqüència, un caiguda de la producció i una destrucció massiva de llocs de treball. Per al Consell Pontifici, la crisi és un efecte, doncs, d’un capitalisme financer especulatiu, desregulat i autorreferencial, orientat al guany a curt termini, dirigit per l’avarícia i desconnectat de l’economia real productiva.

Davant del desordre econòmic i financer, la doctrina social de l’Església reclama un canvi radical. Les finances i l’economia han de ser novament reencaminades a les seves finalitats, és a dir, a protegir i promoure la dignitat i el benestar de les persones. És necessari un nou i sòlid ordre jurídic internacional en matèria econòmica i financera, que asseguri que el funcionament de l’economia serveixi realment al bé comú, és a dir, al desenvolupament humà integral de totes les persones. Un nou ordre que asseguri la primacia de la política i, per tant, de l’ètica, per sobre de l’economia. En definitiva, repensar radicalment el capitalisme contemporani, especialment el que té a veure amb les finances especulatives i desregulades.

La primera i principal exigència és la implantació progressiva de una autoritat política mundial, superior als estats. I és que ja ningú pot negar que en el context d’una creixent globalització, els governs individualment ja no són capaços d’afrontar adequadament la complexitat dels problemes i els reptes que viu la humanitat. Cal una autoritat mundial constituïda de mutu acord, sobre la base de la representativitat i la divisió de poders, fonamentada en la raó moral, regida pel dret, de caràcter democràtic i participatiu, vinculada al principi de subsidiarietat i articulada en diferents nivells, que cedeixin l’espai corresponent a les institucions polítiques regionals, estatals i subestatals.

Aquesta autoritat hauria de desenvolupar un govern mundial de les finances, mitjançant la reforma de les actuals institucions financeres internacionals i avançar cap una una mena de banc central mundial, que reguli el flux monetari internacional i freni l’especulació. Aquest govern hauria de subjectar les finances mundials a l’economia productiva, sotmetent-les a regulacions i controls d’organismes supervisors de caràcter global i desenvolupar un cos normatiu internacional que garanteixi mercats lliures, estables, transparents i funcionals per a l’economia real, per la creació de treball digne, per a les empreses, per a les famílies, per les comunitats locals i, en definitiva, les exigències de la justícia.

Per la doctrina social de l’Església, la crisi ha mostrat, en últim terme, la insuficiència d’una economia que tingui com a motor bàsic l’afany de lucre i com a únic horitzó el mer creixement material. És hora de dotar de major pes a totes les formes i estructures econòmiques que, enlloc de cercar el guany, s’orienten per l’única finalitat de contribuir a necessitats socials i al bé comú. És l’hora de promoure amb la màxima decisió totes aquelles fórmules d’activitat econòmica basades en el compartir i en la lògica del do, de la gratuïtat, del servei.
 

Alhora, la doctrina social de l’Església fa una apel•lació a preservar i globalitzar un model d’economia social i de democràcia econòmica. Així ho ha afirmat també precisament la Comissió de Conferències Episcopals de la Unió Europea, en un interessant document publicat el mes de febrer de 2012. El mercat lliure, ens recorden els bisbes europeus, no pot per ell sol aportar determinats béns i serveis, com ara la sanitat, l’educació i l’habitatge, de manera que resulta irrenunciable la intervenció de l’Estat, com també ho és l’aportació d’associacions voluntàries i iniciatives privades de solidaritat. I afirmen els bisbes europeus la necessitat de protegir-nos de la intrusió i la dominació del mercat i la seva lògica en tots els àmbits de la vida. L’Estat té l’obligació garantir uns temps i uns espais de vida al marge del mercat, introduir-hi totes les restriccions que siguin necessàries per evitar perjudicis per la vida social i garantir l’accés al treball i un estàndard de vida digna per a tots els ciutadans.