Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El passat dia 23 de gener, el Parlament de Catalunya va acordar “iniciar el procés per a fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir llur futur polític col·lectiu”, d’acord amb determinats principis. Aquesta resolució ve precedida d’una altra aprovada per l’anterior Parlament en la seva última sessió plenària (27/09/2012), per la qual “el Parlament constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu i insta el Govern a fer una consulta, prioritàriament dins la pròxima legislatura”. Aquestes resolucions han estat rebutjades pel Govern de l’Estat i pels principals partits espanyols, negant l’existència del dret de Catalunya a decidir al marge o unilateralment de la voluntat del conjunt poble espanyol, considerat l’únic titular d’una sobirania indivisible d’acord amb la Constitució.

En aquestes circumstàncies considero interessant recordar algunes de les principals afirmacions del pensament social de l’Església entorn a la qüestió de les cultures i nacions, els nacionalismes i els drets dels pobles i de les minories ètniques. La doctrina social de l’Església pot ser, en aquesta com en altres qüestions, un útil referent a prendre en consideració. Per això, seria bo que tots els catòlics i institucions eclesials, a Catalunya i Espanya, coneguessin aquesta doctrina o la tinguessin més present.

Existeix una llarga tradició de pensament social de l’Església entorn aquesta qüestió, desgranada en una multitud de pronunciaments (un bon resum es pot trobar a Oriol i Costa, Proa, 2009). Entre aquests pronunciaments destaquen les consideracions contingudes a l’encíclica “Pacem in terris” de Joan XXIII (1963) o la constitució conciliar “Gaudium et Spes” (1965) així com l’impressionant magisteri de Joan Pau II, recollit en les seves encícliques i múltiples discursos, com els que va adreçar a la UNESCO (1980), les Nacions Unides (1995) o al Cos diplomàtic, i una infinitat de pronunciaments fets en els seus viatges i adreçats a diferents nacions: als pobles autòctons d’Amèrica, als pobles africans, als aborígens australians, al poble gitano, a diverses nacions europees, algunes recentment constituïdes en Estats (Txèquia i Eslovàquia, països balcànics, països bàltics...) o d’altres com Bèlgica, Suïssa o l’Alemanya reunificada.

Aquesta doctrina parteix de l’afirmació de l’alt valor i primacia de les cultures desenvolupades pels grups humans en diferents territoris, doncs són la forma peculiar com els humans es relacionen amb la Creació, amb Déu i entre ells. Les cultures estan cridades al diàleg i al intercanvi entre elles, tot evitant el tancament o impermeabilització, com també l’homologació assimilació d’unes a altres. Partint d’aquesta prèvia, el pensament social de l’Església entén les nacions com  aquelles comunitats humanes de persones unides per lligams diversos, especialment per la cultura. Per això, les nacions existeixen per la cultura i per a la cultura. Les nacions són aquelles comunitats que posseeixen una història que supera la història de l’individu i de la família, en les quals hi té un paper fonamental la llengua.

En aquest sentit, l’Església lloa als pobles que han mantingut la seva cultura, llengua i identitat malgrat les invasions i agressions. Per això, fa una positiva valoració del nacionalisme o patriotisme, entès com l’amor que es deu a la pròpia pàtria i la dedicació al seu servei en favor del bé comú. Alhora, rebutja amb força aquell nacionalisme exacerbat, impositiu o violent, que consisteix en la dominació, l’abús de drets o l’opressió de minories, així com condemna el terrorisme en qualsevol forma.

D’acord amb aquesta visió, la doctrina social subratlla que les nacions gaudeixen d’una sèrie de drets dels quals no se’ls pot privar, que són els mateixos drets humans considerats a escala comunitària: el dret a l’existència com a nacions, a la llibertat, a ser subjectes socio-polítics, a ser responsables i a gestionar els propis afers, al senyoratge real en tots els camps, al propi destí, al seu esdevenidor, a mantenir i desenvolupar la pròpia identitat a fi de cooperar lliurement amb els altres, a la pròpia llengua i cultura i a gaudir d’una “sobirania espiritual” que els permeti modelar la pròpia vida i cultura d’acord amb les seves tradicions, la qual cosa exigeix una grau suficient i equitatiu d’autogovern. El respecte d’aquests drets és fonament de la justícia i la pau.

Certament, afirma l’Església que aquests drets no equivalen necessàriament a disposar de sobirania política i constituïr-se en la forma jurídica Estat: diverses nacions poden compartir un mateix Estat, sempre que es respecti un clima de llibertat, garantida pel respecte al dret a l’autodeterminació dels pobles. Els drets de les nacions no són il·limitats, com no ho és cap dret, ja que estan sotmesos al bé comú i a la dignitat i als drets de les persones i de les minories. Per tant, no existeix un dret unilateral i il·limitat de secessió, però en determinades circumstàncies i condicions (cal un judici ètic particular de cada cas), valorant-ne totes les conseqüències i respectant el bé comú, pot ser admissible que una nació es constitueixi en Estat, ja que tampoc existeix un dret unilateral i il·limitat dels Estats existents a imposar unilateralment qualsevol tipus d’unitat política.

Aquests drets són vàlids per a totes les nacions, tinguin o no Estat propi, ja que no descansen sobre normes jurídiques (per exemple una Constitució), sinó sobre principis morals. Són drets naturals i en conseqüència, originaris i inalienables. Per això cal distingir netament entre nació i Estat. Un Estat pot aplegar diferents nacions, igual que una nació pot estendre’s en diferents estats. Diferents fórmules són possibles mentre es respectin els drets dels pobles i el bé comú i, en cas de conflicte, es cerquin solucions mitjançant el diàleg sincer.

La doctrina social de l’Església demana que s’aprovi una regulació internacional del dret a l’autodeterminació dels pobles, que permeti una resolució justa dels conflictes que es donen. Aquesta és una llacuna important del dret internacional. I apel·la a la resolució dels conflictes entre pobles mitjançant el diàleg, basat en la veritat, la justícia, el perdó i la reconciliació.

Val la pena concloure que els bisbes catalans varen afirmar l’any 1985 en el seu document “Arrels cristianes de Catalunya”, ratificat recentment, que “Catalunya és una realitat nacional, afaiçonada amb mil anys d’història, amb la seva llengua i cultura, que té plena consciència de la seva història i personalitat pròpia”.

En conseqüència, el mínim que es pot dir és que la voluntat majoritària d’aquest poble és digne de respecte i seriosa consideració per part de l’Estat espanyol i la comunitat internacional.