Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Durant la celebració de la dedicació de la Sagrada Família presidida pel papa Benet XVI aquest diumenge es cantarà el Nigra sum sed formosa, “sóc bruna però bonica” (Ct 1,5). Ho cantarà l’Escolania de Montserrat amb la versió de Pau Casals quan Benet XVI es dirigeixi a descobrir una placa que recordarà l’efemèride. Doncs, precisament, aquesta bella cita feta és la que va utilitzar Joseph Ratzinger, seguint la tradició patrística, com a títol per parlar de la paradoxa de la santedat i del pecat en l’Església (El Nuevo Pueblo de Dios, Barcelona 1972, 285-290).

És una mostra de com l’àmplia producció teològica de Ratzinger permet recuperar interessants textos que il·luminen la seva visió sobre la funció del papat com a servei a la comunitat cristiana i que són claus d’interpretació del seus discursos i del seu pontificat. Aquesta és una selecció de tres cites sobre el papat, recollits en el llibre de Salvador Pié Eclesiología. La sacramentalidad de la comunidad cristiana (S. Pié-Ninot. Ediciones Sígueme. Salamanca 2007).
 
-Primat i Episcopat (1961): “El concili Vaticà I (1870) és una condemna tant del papisme com de l’episcopalisme. Segons la fe catòlica, l’episcopat i el primat són dues realitats de l’Església prèviament donades per Déu. Kalh Rahner ha tractat d’explicar aquesta reciprocitat partint del concepte de communio. Sens dubte, aquest és el centre i el punt de partença, donat que l’Església en la seva naturalesa més íntima és communio, comunitat, comunió, participació del cos i en el cos de Crist” (J. Ratzinger, “Primado, episcopado y successio apostolica”, dins, K. Rahner/J. Ratzinger, Episcopado y primado, Barcelona 1965, 50s.).
 
-El papa, successor de Pere (1962): A partir del que Jesús digué a Pere com ‘la pedra on edificar la seva Església’ (Mt 16,18) i pocs versets desprès al qualificar-lo com a ‘escàndol’ (Mt 16,23), Joseph Ratzinger comenta: “¿I no ha estat fenomen constant a través de tota la història de l’Església que el Papa, el successor de Pere, hagi estat alhora pedra i escàndol, roca de Déu i pedra d’ensopec? De fet, el creient ha d’assumir aquesta paradoxa de l’obrar diví. Luter va conèixer amb opressora claredat el factor d’escàndol i no deixava de tenir alguna raó; el seu pecat fou en no assumir la tensió bíblica entre pedra i escàndol, que pertany a la tensió fonamental d’una fe, que no viu del mèrit propi sinó de la gràcia del do gratuit de Déu” (“Franqueza y obediencia”, dins, J. Ratzinger, El Nuevo Pueblo de Dios, Barcelona 1972, 287s.).
 
-El primat de jurisdicció del papa (2001): El cardenal Joseph Ratzinger, prefecte de la Congregració per la Doctrina de la Fe, partint dels títols donats al Papa com a primer en l’honor i president en l’amor escrivia al Metropolita ortodoxa Damaskinos que “des d’aquí es podria definir correctament la jurisdicció del papa: l’honor del primer no és un honor mundà, sinó que en l’Església és el servei i l’obediència a Crist. I l’amor no és un sentiment sense compromís, sinó en darrer terme un concepte eucarístic. Al coincidir l’Església amb l’Eucaristia, descansa en la presidència de l’amor del papa una responsabilitat envers la unitat que té un significat eclesial. El papa no és un monarca absolutista, sinó totalment al contrari: sempre ha de cercar renunciar a la seva voluntat i cridar l’Església a l’obediència, essent ell el primer obedient” (J. Ratzinger, Convocados en el camino de la Fe, Madrid 2004, 240s.).
 
Finalment, ja com a papa Benet XVI recorda l’Encíclica de Joan-Pau II Ut unum sint de 1995 sobre la revisió de la forma d’exercir el Primat, sense renunciar a la seva essència. El 20 de novembre de 2006 ho deia així en el viatge a Turquia, fent seva la reflexió des de la càtedra de Pere: “El papa Joan-Pau II va convidar a un diàleg fratern amb la finalitat de trobar formes d’exercir el ministeri petrí avui, respectant la seva natura i essència, de forma que pugui realitzar un servei de fe i d’amor per uns i altres. Avui vull recordar i renovar aquesta invitació”.