Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Aquest estiu vaig tenir la sort de poder celebrar el dia de St. Ignasi a la parròquia de St. Pere Canisi de Berlín i m’he esperat fins ara, que ja ha pasta el “boom” de la dedicació de la Sagrada Família, per parlar-vos-en. Aquest conjunt parroquial, que va rebre el premi d’arquitectura Ciutat de Berlín el 2003, és un bon exemple per a tenir en compte en les noves propostes parroquials pel seu disseny i planificació del conjunt com pels elements compositius i simbòlics del temple.

 
Disseny i planificació del conjunt.
 
L’antiga església de Sant Pere Canisi, l’apòstol jesuïta de les alemanyes, va ser edificada el durant la postguerra amb estil expressionista però no va tenir una llarga vida perquè un accident va fer que es cremés l’any 1995 (la teniu a la fotografia de l'esquerra). Es va convocar un concurs i, després de varies trifulgues, es va acabar donant al projecte als tercers guanyadors, els arquitectes BNB (Büttner, Neumann, Braun), que van acabar presentant els plànols definitius el 1999. l’Abril de 2000 comencen les obres del centre parroquial en la seva primera fase: un bloc d’habitatges en una de les mitgeres de la parcel·la que allotjaria dependències parroquials en planta baixa (sales per a joves, despatxos, aulari, etc) i la comunitat de jesuïtes a la planta primera. D’aquesta manera es va aconseguir una fonts d’ingressos per ajudar al pagament del temple. El conjunt parroquial també compta amb una guarderia en un dels extrems del solar.
 
Composició i simbolisme del temple.
 
A l’exterior trobem primerament el campanar isolat, marcant una fita visual que localitza el temple a escala urbana, com un sentinella de la Paraula que s’ofereix a tot aquell que estigui disposat a escoltar-la. El seu fust és de formigó armat i la seva coronació és de fusta, en diàleg amb el que el visitant troba després quan veu el temple, dos cubs de formigó que dialoguen entre ells units per un volum de fusta, endarrerits respecte la via d’accés rodat, creant un espai per a la trobada de la comunitat, una interpretació tipològica del “pati dels gentils” que, alhora, aparta el temple del focus de soroll.
 
El conjunt del temple consta de dos grans cubs de formigó. El primer embolcalla l’espai interior del temple i el segon és un gran pòrtic obert. La imatge cúbica del temple respon a una interpretació compositiva del text de la Nova Jerusalem de l’Apocalipsi (Ap 21), és hermenèutica contruïda de la Paraula. El cub tancat respon al “ja sí”, a l’Església Terrenal, mentre que el cub obert respon al “encara no”, a l’esperança escatològica. Aquesta dualitat terrenal-celestial també queda representada en la planta del temple, on hi ha la inscripció del cercle dins del quadrat. El quadrat representa la terra (els quatre punts cardinals) i el cercle l’àmbit diví (la volta celestial). Així com el volum cúbic és clar i contudent, el cercle tan sols és percebut per algunes traçes: la paret ondulada de l’interior del temple i el lluernari del cub exterior, fet que en la meva opinió debilita la idea-força que es volia expressar en la planta. Com a nota constructiva, s’han fet servir els cons dels ancoratges dels encofrats de formigó per crear un teixit petri en forma de petites creus, algunes de les quals queden cobertes posteriorment per peçes metàl·liques que resplandeixen amb el sol.
 
Des d’un punt de vista teològic, la unió dels dos cubs de formigó amb un volum-frontisa que allotja la porta i la capella de Maria, resulta encertada perquè presenta a Maria, aquella que va portar dins seu al Salvador, com a porta de l’Església. Les grans portes, allargades (11m!) i estretes, només s’obren en les grans festes i recorden la cita “Afanyeu-vos per entrar per la porta estreta” (Mt 7, 13-14) - Per altra banda, és el mateix recurs que va utilitzar l’arquitecte portuguès Àlvaro Siza a l’Església de Santa Maria a Marco de Canavezes -.La capella de Maria, que alguns parroquians amb un cert to irònic anomenen “la sauna de Maria” per ser tota de fusta, és l’únic volum que pertany alhora als dos cubs de formigó, a l’àmbit terrenal i al celestial, suggerint l’Assumpció de la Mare de Déu.
 
Un cop a l’interior del temple, ens trobem un espai blanc i diàfan on els bancs han estat substituïts per unes cadires especialment dissenyades per poder-hi penjar les bosses i els llibres de cant. Entre les cadires hi ha un passadís central on s’hi ha disposat bloc de pedra a mode d’ambó amb una gran Bíblia donant la benvinguda. A l’alçada dels ulls, el tancament esquerra segueix la corbatura del cercle inscrit en el quadrat, acompanyat per un banc corregut de fusta i els accessos als confessionaris i a la sala de catequesi per als infants. Les cadires formen un semicercle a l’entorn de l’altar, el qual està lleugerament elevat sobre el nivell del temple per un monticle que evita les entrepussades i els esglaons típics dels presbiteris. En l’espai restant entre les cadires i el tancament corbat s’hi ha disposat uns bancs curts amb reclinatori per a l’adoració del santíssim, situat damunt d’un bloc petri il·luminat per un lluernari circular. Posterior a la capella de Maria, seguint a l’alçada dels ulls, s’ha disposat d’una gran obertura que relaciona l’espai interior del temple amb el pòrtic exterior, el cub de formigó buit, donant llum a l’espai alhora que manté la intimitat. Aquest gran finestral il·lumina als participants, l’altar, el presbiteri i el baptisteri, que es relaciona amb l’espai del pòrtic exterior per una cascada d’aigua correguda, salvant així el desnivell inferior de l’interior del temple.
 
En definitiva, ens trobem davant un temple d’una força poètica notable amb un mínim de recursos emprats amb seny, on l’espai respon a les necessitats litúrgiques significant un àmbit amable per a cada cosa sense fragmentacions.