L'últim llibre de Zygmunt Bauman, publicat pòstumament, hauria de ser de lectura no sé si obligatòria però gairebé. El sociòleg d'origen polonès, que (no sé si a desgrat seu) va formular el famós terme "líquid" per referir-se a la característica dominant de les relacions humanes contemporànies, després de la pèrdua dels referents de la modernitat, ens regala un altre neologisme amb què titula el llibre: Retrotopia (Arcàdia, Barcelona, 2017).

 

A finals de maig, el bisbe de Solsona, Xavier Novell, va tornar a ser notícia per unes desafortunades declaracions en què es preguntava si “la causa de el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de molts nois adolescents” no és sinó la minva de la figura paterna en la societat actual. Citava el Papa Francesc, que va alertar que “en la cultura occidental la figura del pare està simbòlicament absent, desviada, difuminada”. I va crear un enrenou en el que alguns el van titllar d’ “homòfob” o persona non grata en algun municipi.

Un dels plaers de fer-se gran és el de tornar a veure pel·lícules que feia anys i panys que no veia (l'art de rellegir el deixo per quan sigui encara més gran, si hi arribo). Per recordar què era exactament el que et va agradar tant, per exemple, per fer-ne una lectura nova o, com és el cas, per adonar-se de detalls que et van passar per alt.

Divendres passat al midia, per casualitat, estava mirant el mataroní Carles Prats a les notícies del canal autonòmic, quan va dir "Després del Barça, uns altres se sumen per demanar el referèndum: els bisbes catalans". Jo, que m'havia llegit per sobre la nota a Catalunya Religió, vaig pensar "a veure si resulta que era en llatí i no l'has entès, o que estava en una clau l'hermenèutica de la qual només comprenen a TV3".

El moment més tens del primer debat dels candidats a les eleccions presidencials franceses va ser quan Jean-Luc Mélenchon (França Insubmisa, de l’esquerra radical) va retreure a Marine Le Pen (Front Nacional, d’extrema dreta) la defensa que aquesta última va fer de la llibertat dels municipis per instal·lar pessebres a l’espai públic durant les festes de Nadal.

Aquests dies de processons a casa nostra, una de les preguntes que podríem fer-nos és com és que aquest fenomen compta amb la participació de tants joves. Sí, en alguns passos més que en altres, potser, i cal comptar amb les vinculacions familiars i grupals, i lúdiques, abans de pensar que es tracta d’un retorn en massa de la joventut a la religió. Però sobta, precisament, perquè l’adscripció, la participació o el simple coneixement de tot el religiós són els grans absents a les vides de la immensa majoria dels joves, almenys a Catalunya.

En aquests moments, un dels escassos contactes que la majoria de gent té amb l’Església Catòlica, a banda de veure el papa a la tele o del generós tractament mediàtic de les obsessions amb el sexe d’alguns bisbes, es redueix a assistir als funerals. No sé si els nostres clergues són prou conscients de la responsabilitat que tenen i, perdonin, de la preparació específica que caldria per atendre aquest repte. És un moment delicadíssim, completament desaconsellat per al proselitisme o l’argot propi dels creients.

Això són dos comentaris a l'Evangeli de diumenge passat i aquest que he fet al programa "Creure Avui" , de m1tv. Presento primer l'Evangeli i després el comentari.

Les temptacions

Sorprèn que molts dels terroristes islamistes tinguin una formació religiosa tan mediocre, si és que la tenen, així com encara sorprèn també que siguin reclutats a les nostres ciutats més occidentals. La formació majoritària entre aquest col·lectiu, per cert, és la d’enginyer. En general, si us hi fixeu, els més fanàtics de totes les colles no són mai els millors formats en allò del que són fanàtics. Una bona formació va descobrint el caràcter instrumental, i provisional, de tota religió o ideologia, sap desgranar el gra de la palla, contextualitar, etc.