Amb la crisi global del coronavirus retransmesa segon a segon amb milers de tuits i whatsapps, amb centenars de discussions a Facebook, amb tot de gent a casa amb més o menys angoixa, hi ha temps de treure tots els prejudicis que acumulem. Quan no sabem una cosa, diuen els neurocientífics, el nostre cervell recorre al que té més a mà. I tot i l’excés d’informació, o potser per culpa d’això, l’angoixa és de no saber, de no conèixer de quin mal hem de morir (disculpin la broma) i, sobretot, a qui hem de donar la culpa.

La setmana passada va córrer pels whatsapps dels meus conciutadans aquest vídeo on es veu el rector de la mil·lenària parròquia de Sant Maria de Mataró dalt del seu campanar mostrant una custòdia als quatre vents, desafiant-los, per beneir la meva estimadíssima ciutat. Abans, mossèn Josep Rodríguez, revestit amb capa pluvial (crec), recita el text de la benedicció demanant l'auxili de Déu.

Molt probablement aquest any no podrem celebrar la Setmana Santa, ni la Pasqua, en comunitat. A mitja Quaresma també s'han hagut de suprimir misses i estan cancel·lant-se les processons, les passions, les benediccions de palmes, les pasqües dels moviments... Tot.

Estic una mica fart d’un tòpic que també és meu. Com tots els tòpics, la seva repetició acrítica el converteix en fals. Sento una entrevista de fa uns anys un gurú sobrevalorat de casa nostra dient “la caritat és humiliant perquè s'exerceix de dalt a baix. La solidaritat és horitzontal”. Oriol Ponsatí-Murlà, a la seva recent L’avarícia (Fragmenta, 2019), confronta dues definicions de diccionari de “solidaritat”.