L'actualitat religiosa des de Catalunya

Les característiques del Regne de Déu són descrites per Marc amb el llenguatge de les paràboles. Les dues presents en l’evangeli d’aquest diumenge volen mostrar el seu creixement imparable i el seu abast universal

LES LLAVORS DEL REGNE

El tram de l’evangeli de Marc, que va del capítol 4 al 9 podríem considerar-lo una secció on el tema dominant és la proclamació del Regne de Déu per les sinagogues de Galilea. Si aquesta secció la dividim en seqüències l’evangeli que llegim aquest diumenge ( Mc 4,26-34) estaria ubicat al final d’una d’elles on es mostra que la predicació en paràboles vol despertar l’interés de l’oient i fer-lo reflexionar. El text litúrgic està estructurat en tres parts: dues comparacions (vv. 26-29 i 30-32) i un sumari o resum ( vv. 33-34).

La primera paràbola compara el Regne de Déu amb una llavor, que creix sense que res impedeixi ni deturi el seu creixement. És una comparació elaborada amb l’observació del que s’esdevé en la natura. És un home el qui llença la llavor, no un pagès. LLençar sembla voler dir que l’home escampa la llavor sense cap mena de cura. Davant la dualitat home mascle, terra femella, aquesta pren un protagonisme, que contrasta amb la passivitat de l’home, que va passant els dies llevant-se i anant a dormir, sense fer res de significatiu a fi que la llavor doni fruit, no fa cap dels treballs que pertocaria: regar, treure les males herbes. Això vol dir que el Regne de Déu s’imposa, a despit de la despreocupació humana, arriba malgrat la manca de atencions. Tan segur com desprès de la sembrada arriba la collita, així de segur és l’adveniment del Regne de Déu. El Regne de Déu és un procés de creixement, per això la paràbola recorda el procés de creixement, que es dóna des de la llavor fins al fruit, que es recull a la sega. Aquest procés és imparable, no es pot modificar ni aturar, per això la paràbola no introdueix cap intervenció humana.

La segona paràbola compara el Regne de Déu amb la llavor del gra de mostassa, que es converteix en la més gran de totes les hortalisses. A diferència de la paràbola anterior, aquí no importen ni el sembrador ni la terra. L’accent de la paràbola es posa en la gran diferència del gra a l'inici i el resultat de la planta. El que importa és mostrar la tremenda desproporció entre l'inici i el final. Es vol posar de manifest una transformació extraordinària.

El detall que els ocells del cel fan niu a la seva ombra serveix per indicar el gran tamany de l’arbre,  però pot insinuar una altra finalitat: l’aixopluc i l’adveniment dels gentils al Regne de Déu. Un text del profeta Ezequiel avala la imatge dels ocells símbol de les nacions. En l’arbre frondós descrit a Ez 31,6, ocells de tota mena nien a les seves branques i tot seguit es diu que una multitud de nacions s’acull a la seva ombra. També l’arbre descrit a Dn 4,7ss està dotat d’una universalitat capaç d’inspirar la universalitat de l’arbre de la paràbola del gra de mostassa: "els ocells feien niu a les seves branques i tots els vivents s’alimentaven d’aquell arbre" (Dn4,9). Aquesta universalitat pot ser un bon toc d'atenció perquè a ningú se li acudeixi pensar que el Regne de Deu s’identifica amb Israel o potser amb l'Església.

La tercera part de la lectura litúrgica és un petit resum de l’ensenyament,  que Jesús feia amb paràboles. S'hi constaten dos auditoris: la gent (4,33.34a) i els deixebles (4,34b). Possiblement respon a que a 4,1s es parla de la gent, que es reuní entorn de Jesús i que els ensenyava moltes  coses en paràboles. Més endavant, en el v. 10 es parla d'un ensenyament dirigit als dotze, qualitativament diferent del de la gent. És lògic que al sumari-resum es respecti aquesta diferenciació. 

Diumenge 11 durant l'any
17 de Juny de 2012