L'actualitat religiosa des de Catalunya

Sergi Gordo Rodríguez, Secretari General i Canceller de l’Arquebisbat de Barcelona, va pronunciar les paraules que vénen a constinuació (fragments de la intervenció completa), amb motiu de la presentació del llibre Aliment per al desig infinit, de Francesc Grané (Claret 2012). Anteriorment, hem publicat les intervencions de Francesc Torralba, autor del pròleg, i de l'autor de l'epíleg, Josep M. Rovira Belloso, que hem anat publicant  a CatalunyaReligió.cat per cortesia de l'autor del llibre.

__________________________

És una obra fruit d’un autor que pertany a una generació com la meva, nascuts a la dècada dels anys 60, que atès com ens ha marcat positivament el creixement en la fe cristiana i tot el que hi ha en joc en la transmissió eclesial de la fe, sentim el goig i el deure de l’anunci explícit del Crist tenint molt presents les circumstàncies del nostre context social marcat més per una gran ignorància religiosa i nihilisme light que no pas per una simple secularització.

(...) La immensa majoria de les cites a peu de pàgina ens remeten a la Sagrada Escriptura, convençut com deia Sant Jeroni que “desconèixer les Escriptures és desconèixer Crist”. Tanmateix, no vull deixar de remarcar que en una de les poques ocasions on l’autor dedica alguna cita a un teòleg sigui, entre altres, al P. Karl Rahner, SJ, precisament per accentuar i posar de manifest “un dels problemes més importants de l’experiència espiritual: la dificultat amb el llenguatge”, cosa que ens recomana de “ser prudents en les afirmacions que es puguin fer sobre Déu”. Permeti’m que els llegeixi aquest fragment si us plau! Val la pena (cf. pàgina 22).
-

Finalment, no podem oblidar que el llibre que presentem ha estat redactat per un laic, pare de família, que té el neguit de “donar raó de l’esperança” (1 Pe 3,15) que el fa creure, esperar i estimar. Podem dir que aquesta obra, fruit d’un diplomat en Ciències Religioses, en Sociologia i en Teologia, és un bon element que ajudarà a la reflexió i pedagogia, especialment en la gent de 20 a 50 anys, de tots aquells que tenim germans, nebots, parents, veïns, “amics, coneguts i saludats” –per dir-ho en paraules de Josep Pla– que sovint viuen com si Déu no hi fos, o allunyats del que consideren una religió “institucional”, o que es diuen agnòstics i en canvi cerquen amb credulitat camins alternatius per a saciar la set de viure, el desig infinit que ens marca. Es nota molt que en Francesc, director del Centre Edith Stein de la Delegació Diocesana de Pastoral Universitària de la nostra arxidiòcesi de Barcelona, ha tingut molt al cap les possibles objeccions, a voltes ben banals, que malgrat tot mai no han de ser menystingudes sinó que han de ser considerades amb tota honestedat.

(...) Per una banda, en Francesc Grané convida al que en podríem dir una “vida eucarística”. Aquesta significa, en efecte, una experiència d’alimentar-nos, de tastar Déu, pròpia segons el meu parer d’aquell qui s’ha empassat (és a dir, ha “combregat amb”) l’anunci joiós proclamat i viscut pel Crist. (...) Per altra banda, considero que l’obra que avui es presenta també ens invita sobretot a experimentar i –com diu el salmista– “tastar que n’és de bo el Senyor”, és a dir assolir totes i tots una experiència profunda de Déu.

(...) Tastar Déu a l’Eucaristia! Aquesta és la qüestió. Sembla quelcom fora del nostre abast. I, tanmateix, qui més qui menys, un dia o altre, qualsevol de nosaltres pot experimentar el pas benèfic del Senyor per la pròpia vida. Alerta, però... que no parlo d’experiències extravagants, irracionals, amb no sé quina mena d’efectes especials propis de pel·lícules de ciència ficció. Quan parlem de tastar i tenir experiència de Déu estem tractant de l’experiència raonable pròpia d’aquell que troba Déu en la quotidianitat d’una eucaristia freqüent ben viscuda, d’una reconciliació que ens refà el camí, d’un fecund servei als més necessitats, d’un contacte familiar amb la Paraula de Déu i una pregària assídua. Aquesta és l’experiència que trobem en els salmistes, els quals en llurs pregàries ens fan sentir no tant no sé quina mena de “nirvana” o “harmonia interior” sinó sovint i més aviat el xivarri de les places i àdhuc el soroll de les armes. Deia santa Teresa d’Àvila que el Senyor es troba “entre plats i olles” (avui diríem: entre autobusos, despatxos, ordinadors, mails, SMS, xats, rentadores i rentaplats, mercats i retencions a les carreteres tornant del frenètic cap de setmana). Un semàfor, una cua, un ascensor, un embús d’autopista, la sala d’espera d’un metge..., tot això pot ser avui “el nostre Sinaí”! (Madeleine Delbrel). L’Eucaristia, “aliment per al desig infinit”, ens fa tastar que, com diu l’autor, “som éssers habitats pel Misteri i que aquest Misteri és una persona que habita en nosaltres, que ens parla i que ens estima des de les fibres més adolorides del nostre ser. Un Amor que surt al nostre encontre” (cf. p. 62).

Aquesta és també la nostra experiència si amb els ulls ben oberts ens adonem de gent bona