Josep M. Rovira Belloso: "L'eucaristia, és un regal. No és ni un espectacle, ni un teatre, ni un happening"

Després del torn de Francesc Torralba, autor del pròleg del llibre Aliment per al desig infinit, de Francesc Grané (Claret 2012) avui toca presentar un fragment de la intervenció de l'autor de l'epíleg, Josep M. Rovira Belloso, qui, amb Sergi Gordo, presentaren el volum a la llibreria Claret el 22 de març passat i que publiquem a CatalunyaReligió.cat per cortesia de l'autor del llibre.

____________________________

Aquest llibre calia que s’escrivís, i que s’escrivís així. (...) Aquest llibre, que no l’hem presentat com un tractat ni ho és ni ho pretén ser, sinó com una Meditatio aplicada a l’ànima de cadascú, aquest llibre, pràcticament, segueix un mètode molt important i molt encertat: obrir els ulls fins que se t’obrin els ulls del cor. És a dir: què veiem, en l’eucaristia? El convit del pa i del vi. És un banquet que dius: de banquet no gaire. El vi i el pa són els aliments i la beguda fonamentals (jo a la taula del menjador de la residència tinc un senyor de 104 anys que té el cap clar i diu cada dia: és que el pa és l’aliment, hem de menjar  les coses amb força pa! Ara que només en menja una miqueta. Pa amb nous, o pa integral, o pa normal? Abans tot era pa normal). Sigui com sigui, partim d’un convit humil, i acabem  en el misteri. I en el misteri hi has d’entrar, t’has de sentir acollit, i has de parlar al misteri, és a dir, Déu. Aquí és precisament és on cal situar el problema de l’estil. Francesc Torralba ho diu amb dues paraules clau en el pròleg: “llenguatge quotidià i místic”. Ja recordeu que Rahner diu que el segle XXI serà místic o no serà –no és exactament així, diu: els cristians del segle XXI o no ho seran.

Agafo la paraula mística: no es pot entendre l’eucaristia sense uns grans de mística. No es pot entendre sense una religiositat que vol el misteri, que l’estima, el misteri, perquè pensa que el misteri és el rerefons de la vida quotidiana. I em sembla que aquest és un dels secrets d’aquest llibre d’en Francesc: el misteri és el rerefons de la vida quotidiana. I això és molt important. Perquè anem per la vida adelerats, estressats, veient les coses sense saber on situar-les.

L’altra cosa que m’he adonat compte amb la lectura que en Francesc Grané li dona molt importància és, segon punt, que el Misteri és el temple: entrar en el temple és entrar a casa, l’eucaristia com a casa. (...) Som a casa. Per a mi és bo d’estar prop de Déu, que és la forma que el salm 72 parla de “per a mi és bo de ser a casa”. A la pàgina 43 diu una cosa tant bonica: “l’eucaristia és l’espai per excel·lència per posar-nos en les mans de Déu”.

Així com el recó del pare amb el sillonet i amb els estris de casa, el mando de la tele i el que sigui... és el lloc on estàs en família. Es molt important aquest element afectiu. Avanço que en l’eucaristia hi ha un moment que hem de superar. El llibre és molt sever en aquest sentit: hem de superar la brometa, hem de superar la indiferència, hem de superar l’avorriment, hem de superar la crítica -per dir-ho d’alguna manera-, per saber que el que és dona en l’eucaristia és el Crist. És una donació,  l’eucaristia, és un regal. No és ni un espectacle, ni un teatre, ni un happening. Aquesta és la cosa. I a mi m’agrada que a l’eucaristia hi hagi cants... fins i tot cants romàntics, com per exemple el Cèsar Frank és absolutament romàntic. Però l’essencial és aquesta cosa més fonda, que el romanticisme, que és la proximitat de Déu, el sentit de Déu.

(...) Per tant, presència, relació, comunicació. Em sembla que alguna vegada se t’escapa la paraula “comunió” que és la paraula més teològica, i que a mi se m’escaparia abans d’hora, però tu la dosifiques molt bé, però em sembla que al final apareix, la paraula comunió.

Finalment una cosa a dir. Aquest Aliment pel Desig Infinit és un aliment que ens transforma, ens transforma profundament. Ens fa semblants a Déu. I una vegada més se m’acudeix la frase de Gregori, “i els qui imiten Déu fan que no hi hagi pobres”. Imiteu a déu i no hi haurà pobres. És a dir, entrem a l’eucaristia, i entrem-hi de la mà d’un llibre de llenguatge quotidià i místic.