També una «Visió Metròpolis»?

Què és una «metròpolis»? Simplement una ciutat amb unes determinades magnituds de població i d’extensió? Tots acceptarem que sota aquesta expressió hi ha quelcom que ens parla d’un referent i, per tant, és evident que el mot que conté una certa dimensió icònica.

En efecte, una metròpolis és un símbol de la conquesta de l’home sobre l’organització de l’espai que es manifesta a través de la verticalitat, l’horitzontalitat i la profunditat (subsòl). També és expressió calidoscòpica del gènere humà pel que fa a la seva diversitat cultural i de situacions. Una mateixa metròpolis permet diferents lectures o relats amb claus que li són pròpies i complementàries, per exemple, l’artística, la històrica, la urbanística, la industrial... Alhora, una metròpolis és un enorme sistema integrat per un subconjunt de sistemes: hospitalari, escolar, universitari, de comunicacions, empresarial, d’oci, etc. No és per atzar que les mateixos “antisistema” actuïn preferentment en aquests territoris. La metròpolis «atrapa» i, tot residint a força quilòmetres, la vida hi queda cada cop més supeditada. S’ha convertit en la nova àgora dels grans esdeveniments esportius, artístics, tecnològics, polítics, etc. Metròpolis equival a anonimat però sovint dóna protagonisme i permissivitat a determinats col·lectius. I certament, totes les metròpolis tenen «costats foscos» -sigui la contaminació, els bosses de marginació, les noves formes d’esclavitud, etc. En definitiva, la metròpolis és un símbol inequívoc de la complexitat del nostre món amb llums i ombres.

En el seu moment, l’aparició i consolidació de les ciutats provocà un canvi significatiu en el modus vivendi col.lectiu i també comportà algunes novetats per a l’Església. Per exemple, en la teologia, ja que des del segle XI aquest saber va deixar de ser monopoli dels monestirs i va donar pas a un nou tipus de magister, el teòleg de la civitas. La producció teològica ja no es feia principalment ad intra sinó per a una ciutat plural, no era tant per a la predicació dels monjos sinó per l’ensenyament, per la qual cosa es convertí en més dialèctica -en forma de retòrica i lògica- i agafà embranzida com a metodologia derivada de les exigències dels nous temps. Però no tot fou un canvi teològic. La ciutat, també comportà nous perfils d’ordes religiosos com, per exemple, els mendicants i els predicadors. I l’atenció religiosa i educativa a les multituds provocà la construcció de les grans catedrals i de les escoles catedralícies. I també els establiments per als pobres, els marginats i els malalts. Progressivament, nombroses congregacions i una gran quantitat d’instituts religiosos perceberen que les ciutats requerien una atenció especial i així desplegaren una tasca evangelitzadora a través d’una important obra social i cultural.

Davant d’una encertada i necessària Missió Metròpolis com a experiència d’evangelització també hauríem de preguntar-nos si aquesta no ha de comportar també una «Visió Metròpolis». En concret, el preguntar-nos com a creients: com voldríem que fossin les «nostres» metròpolis? Com hauríem d’integrar els nostres recursos i com organitzar-nos per tal que sigui possible viure, anunciar i celebrar la fe en una metròpolis?

Publicat a Catalunya Cristiana, edició 1695, 18 de març de 2012, p.12.