L’integrisme fa temps que carrega contra tota cosa que es mou fora dels límits del que consideren la seva ortodòxia. És a dir, contra tota cosa que es mou. Cap problema perquè mentre estan distrets amb això no fan altres pecats que els portarien directament a la presó.
El que és greu és una altra cosa. A vegades aconsegueixin que quatre puristes els facin cas i atabalin a les autoritats competents perquè prenguin mesures. O que les autoritats competents prenguin mesures abans que els truqui l’autoritat superior. El problema és que a vegades, apuntant no n’hi ha prou, i prescindint dels danys col·laterals generats s’acaba disparant.
Això és ni més ni menys el què ha passat amb el Pare Manel. I hi haurien molts exemples dels darrers anys. Digueu-li Pagola. En el cas del Manuel Pousa, fa mesos que quatre obsessos que es passegen per internet fiscalitzant qualsevol coma del que diu i fa (l’enveja també és un pecat capital). És un personatge heterodox i inconformista i és fàcil trobar motius que l’allunyin de l’ortodòxia catòlica. La seva gran aportació, més enllà de la tasca social tan generalitzada dins l’Església més renovadora, és que el Pare Manel arriba a parcel·les del “sembrat” que és impossible trobar-hi una altra presència d’Església. Però ha topat amb un tema en el que el marge de maniobra és zero en la doctrina eclesial, i per les carregades del integristes ha hagut d’acabar apuntant l’arquebisbat; preventivament o per petició expressa.
És evident el favor que li han fet promocionat el seu llibre i la seva causa. És evident el mal que fa pels titulars simples que genera contra la intransigència de la institució eclesial encara que el pare Manel s’esforci a dir a la gent que va assistir a la presentació del seu llibre que “és una llàstima que vostès pensin que jo sóc el bo i ells els dolents”, enlloc d’engegar-los tots escales avall.
Si algú es creu que el pare Manel és un avortista, és que s’ha begut l’enteniment. I els seus possibles pecats, a mi no m'interessen. Altres personatges hi ha a l'Església que si que escandalitzen als fidels.
En definitiva, que en tota aquesta polèmica pública no queda ben parat ni l’arquebisbat, ni el pare Manel, ni la Santa Mare Església. L’únic beneficiat, si és que n'hi ha algún, és l’editor del llibre. Tot promogut per quatre integristes amb poca feina i moltes hores de vici davant de la pantalla de l’ordinador. I si aconsegueixen que s’acabi disparant i rematant el pare Manel, aniran per un altre. Com pot ser que no ho veguin i a sobre els hi donin corda.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.