Comunió, no subordinació
La dinàmica que s’estableix entre les persones divines és la comunió o coordinació i de cap manera la subordinació d’una de les persones a les altres. Ni el Fill no es subordina al Pare ni l’Esperit no es subordina al Fill. Per posar en evidència els subordinacionistes, Basili s’inspira i es fonamenta com sempre en el text bíblic,
La comunió trinitària
Malgrat la rotunditat i el caràcter innegociable de la seva defensa de la unitat de Déu, Basili no cau en la trampa modalista i distingeix clarament la subsistència diferenciada de cada una de les persones divines:
Un Déu Pare, un Fill Unigènit i un Esperit Sant. Proclamem independentment cada una de les hipòstasis; i, si convé de connumerar-les, no siguem portats a una noció politeista per una numeració incorrecta (18.44).
Un sol principi
La posició teològica que Basili combat al s. IV reapareix al llarg de la història sempre que s’estableix una correlació excloent entre la noció de Creador i la persona del Pare, la noció de Redempció i la persona del Fill o la noció de Santificació i la persona de l’Esperit. Per a Basili – defensor de la unitat i la transcendència de la Trinitat – les persones divines són veritablement distintes, però actuen sempre unides i són en tot indissociables:
Els adversaris de Basili
La vocació a ‘ser com Déu segons la possibilitat de la humana natura’ és la justificació última del quefer teològic.
Res serveix de mesura a Déu
Basili reconeix les expressions bíbliques que identifiquen Déu amb la persona del Pare, les honora i en fa ús, però no les interpreta de manera aïllada com feien els anomeus, sinó immerses en el conjunt de la tradició escrita i de la tradició oral. Basili evita en tot moment la guerra de cites, reconeix obertament els passatges aparentment contradictoris del text bíblic i no pretén ni per un instant encapsular Déu en una fòrmula ni en cap expressió:
“Car no creu en el Fill qui no creu en l’Esperit, ni té fe en el Pare qui no en té en el Fill”
A les cartes de sant Pau i a l’evangeli de sant Joan, Basili aprèn a familiaritzar-se amb la desconcertant dinàmica d’indissociabilitat i reciprocitat que uneix i distingeix alhora les tres persones trinitàries, i a correlacionar amb la mateixa naturalitat amb què ho fa el Nou Testament la dinàmica trinitària del ser de Déu, la dinàmica de la revelació (autorevelació) de Déu i la nostra resposta de fe:
Monegal i un bloc de filosofia parlen de Teresa Forcades
Continuen les reaccions al programa televisiu "El convidat" dedicat a Teresa Forcades. El crític televisiu Ferran Monegal en va fer aquest apunt a El Periódico:
La fe de Nicea
En la seva teologia trinitària, Basili cerca d’evitar tant el perill de modalisme dels qui defensaven la divinitat del Fill i l’Esperit assimilant-los al Pare (això és, sense atorgar-los una identitat pròpia: alguns es deixen portar al judaisme per la confusió de persones), com les apories inviables dels arians i pneumatòmacs (els quals per defensar la unitat de Déu, tendien a subordinar el Fill i l’Esperit al Pare, això és, tendien a no reconèixer la plena divinitat del Fill i l’Esperit,
“Un camp de Batalla”
Basili escriu el seu tractat Sobre l’Esperit Sant l’any 375 a petició d’Amfiloqui, bisbe d’Iconi. Amfiloqui li demana que li aclareixi el sentit de la fórmula doxològica «Glòria al Pare, amb el Fill, conjuntament amb l’Esperit Sant», que Basili ha emprat en lloc de la usual «Glòria al Pare, pel Fill, en l’Esperit Sant». Basili considera Amfiloqui un amic i accedeix a la seva petició perquè confia que la seva pregunta no és capciosa (1.1).