La actualidad religiosa desde Cataluña

Per Nadal és més senzill. L’ambient festiu és per tot arreu, i, malgrat els excessos, en aquest ambient festiu hi encaixa bé, i fa goig, recordar un infant petit que és anunci de llum i de vida. Fins i tot per a qui no és creient, un anunci així pot resultar amable i estimulant.

Jordi Pujol, Montserrat Carulla, Armand Puig, Antoni Matabosch, Pere Lluís Font, Jordi Albertí, Carles Duarte, estaven a la mesa i entre el públic Joan Enric Vives, Salvador Cardús, Ignasi Garcia i Clavel, o Jordi López Camps (que equívocament va ser citat com a director general d’Afers Religiosos). Tota aquesta gent i la sala d’actes del Seminari de Barcelona plena per dir què? (Una pregunta que em faig sovint quan em toca anar a actes a les quarts de vuit del vespre i arribar tard a casa).

Quan contemplem la natura en silenci i densitat afectiva li comuniquem un plus de vida. Ella viu segons identitats en una immensa gama meravellosa de ritmes. La nostra contemplació li afegeix la vibració humana i la referència a Aquell que va iniciar el camí de la natura a partir tan sols de la seva lliure decisió de comunicar l’amor.

Sempre que puc, fujo, durant les festes nadalenques, a Morgovejo, un petit poble al nord oriental de Lleó.

El primer que hi respiro és silenci. Mentre passejo pels boscos nevats, mentres troto per les muntanyes, tinc la impressió que en aquest petit racó de món, el temps no passa, que la història es para. Tot és allà on era abans de marxar. Els cims no s'han mogut. Les carenes estan cobertes de neu, però estan allí, com sempre, quietes, impertèrrites, esperant el pas d'algun intrèpid explorador.

Del resultat de les eleccions, podríem extreure’n les següents conclusions:

Han passat les eleccions i l’electorat ha parlat clar: Catalunya vol un govern fort, de centre dreta i no independentista. Per a mi, aquest és el missatge principal.
Evidentment, n’hi ha d’altres secundaris i s’admeten totes les interpretacions i tots els matisos. Però, d’entrada, aquesta primera lectura d’urgència em sembla que respon a algunes constatacions:

Durant aquest pont de la Puríssima he pogut acabar la lectura de Senilia d'Arthur Schopenhauer. No l'hagués comprat, però un bon amic, me l'ha regalat. Fa temps que llegeixo i cito Schopenhauer. De fet, l'explico cada any dins del curs d'Història de la filosofia contemporània, però aquest llibre que acull els seus pensaments de vell, m'ha decebut infinitament.

He estat molt atent a la recepció que ha tingut el llibre de Franck Frommer, periodista francès, a França. Fa poc va publicar un text molt suggerent que, finalment, he pogut llegir íntegrament, La pensée Power Point. És un text provocatiu, polèmic, que fa pensar, que genera debats de tota mena i que, probablement, vendrà molts exemplars. La meva finalitat, però, no és augmentar la propaganda del llibre, sinó anar al fons de la qüestió.

Alguns han escrit que després de la visita de Benet XVI a Barcelona, hi haurà un abans i un després en la relació entre creients i no creients en el nostre país. Crec, sincerament, que és una hipèrbole. No hi ha dubte que la presència del Sant Pare entre nosaltres ha suscitat tota mena de debats i també d'encontres i desencontres. La qüestió de la fe, de Déu, de l'encaix de les religions en les societats postmodernes, han tornat a esdevenir tema de tertúlies i d'articles periodístics.