La actualidad religiosa desde Cataluña

S’acostuma a entendre com a mestres en la fe, en el pla estructural, el Papa, els bisbes, els sacerdots, les persones consagrades, els laics compromesos. En el pla funcional, la pedagogia de la fe està encomanada a teòlegs, catequistes, pastoralistes, pares i mares de família.

Sobre l’amor se’n parla molt i s’han fet moltes teories i manuals d’autoajuda. L’amor és objecte de prèdica i de campanyes comunicatives. Molta gent parla de l’amor i en canta les excel·lències, però ¿què en sabem?; pot ser menys del que es diu. El cert és que hi ha moments en la vida on les persones han de demostrar que entenen el que és l’amor i l’han de practicar.

 Molts cops m’he preguntat quin és el nucli de la meva fe, ¿en què crec?. Més enllà de tota especulació o elaboració intel·lectual  tinc clar el que respongué Jesús a la pregunta del mestre de la llei sobre quin era el primer dels manaments.

Jesús respon així a un mestre de la Llei que li pregunta quin és el principal manament: “Estimaràs Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la teva ment, i amb toda la força. El segon és: estimaràs el proïsme com a tu mateix. No hi ha un manament més important que aquest”. És el manament de l’amor del qual tothom en té necessitat.
 

“Si us plau, quan vingui aquella senyora gran,que quasi no hi veu, no li cobri les receptes, després m’ho diu, i les hi pagaré jo. Ja és molt gran, i no pot menjar els darrers dies del mes.“
En una farmàcia de barri.

“Avui digues a la teva mare que vindràs a dinar a casa, et convidem perquè celebrem una petita festa “ (La dona mirant aquell nen sap que ahir no va menjar i cada dia el veu més prim).
En una escola de barri.

“Hem anat al tros i hem collit patates i uns tomàquets, ja veurà que són bons. Enguany hi ha bona collita i ens en sobre”.
En una escala de barri.

Als estudis de la CBS, a Manhattan, NY, un jove locutor de 23 anys, Orson Welles, anuncia l’arribada de marcians a l’estat veí de Nova Jersey amb la intenció d’atacar amb raigs i gasos la ciutat de Nova York. El calendari assenyala el 30 d’octubre del 1938. El pànic general n’és la conseqüència.

         Visc a Barcelona, carrer Balmes; sí una mica més a munt de la Diagonal. És un apartament petit: cuina – menjador – sala, una habitació, bany i una menuda terrassa amb quatre testos de geranis. M’hi trobo bé. Els veïns del sobreàtic són una parella anglesa, que quasi ni es noten. Estic a lloguer. Com que encara tinc feina, puc sobreviure. Si un dia s’acaba el treball possiblement ho hauré de deixar, i anar a casa dels pares.