Impertinències paisatgístiques en l'arquitectura religiosa contemporània

Mar, 21/09/2010 - Eloi Aran Sala

Hi havia una vegada un pintor alemany protestant al qual una família catòlica, els Srs. Tetschen, li van encarregar un retaule per a la seva capella. El pintor, en Caspar David Friedrich, els va presentar una imatge d'un cim rocallós a contrallum d'on sorgia una creu entre els avets. Tot i que en un principi volia lligar el quadre al renaixement espiritual de la nació alemanya enfront de la invasió napoleònica, Caspar D. F. el va descriure així: "Damunt el cim s'aprecia, aixecada, la creu envoltada d'avets sempre verds; l'enredadera sempre verda rodeja el tronc de la creu . El sol cau daurat i en la porpra de la vesprada brilla Crist en la creu. La creu: la nostra fe en Jesucrist és irrompible. Sempre verds, al llarg de tots els temps, s'aixequen els avets al voltant de la creu, com l'esperança que els homes tenen posada en Ell, el crucificat". El retaule no va passar indiferent davant els ulls dels crítics perquè trobaven impertinent que un quadre paisatgista es presentés com a pintura religiosa. On començava i on acabava el sentiment religiós en els quadres de Caspar David Friedrich? Impossible de saber. Ja des del principi, el paisatge, l'arquitectura i la religió s'entrellaçen en gran part de les seves obres, des del "Abadia amb roures" fins a la "Dona mirant per la finestra".

Però, vet aquí que, un segle i escaig més tard, el problema del paisatge com a tema religiós es va repetir en forma de retaule natural a la Capella de la Universitat Tècnica de Otaniemi (Finlandia), dissenyada pels arquitectes Kaija i Heikki Siren el 1956. En aquesta obra, l'espai interior de la capella és presentat com un gran marc obscur que dóna pas a la llum i la creu que es situa a l'exterior, al jardí, com una mena de retaule orgànic que es mostra verd i lluminós a l'estiu i sublim en la blancor de l'hivern. Aquesta solució va ser qualificada com inapropiada des d'un punt de vista litúrgic, al que els arquitectes responien que la capella havia estat pensada com a lloc de recolliment espiritual. El problema estava en el protagonisme que adquiria el paisatge al ser presentat com a fons del presbiteri i situar la creu a l'exterior, a un pas de la sacralització de la natura. De fet, la incorporació de la natura al temple ja havia estat duta a terme a la Capella de la Resurrecció d'Erik Bryggman però aquesta s'incorporava només en un dels laterals de la capella semblantment a una mena d'hivernacle.

La potència que va adquirir el retaule natural de la capella dels Siren, que enllaça amb el corrent del romanticisme nòrdic com ja hem indicat amb el retaule de Caspardavid Friedrich, va fer fortuna en d'altres arquitectes que ho van imitar. El cas més conegut és el la Capella de l'Aigua que va dissenyar l'arquitecte japonés Tadao Ando, a Hokkaido, el 1985, on el sistema compositiu és el mateix tot i que enlloc de tenir el bosc de fons ara la creu blanca sorgeix d'una làmina d'aigua.

Arribats a aquest punt caldria preguntar-nos si és lícit que els elements de la natura ocupin el lloc que abans ocupaven les figures dels sants, les escenes de la vida de Crist i les representacions de les vidrieres. Això potser pot resultar rar en un àmbit catòlic i no és d'estranyar que els exemples presentats tinguessin lloc en ambients protestants o en el minimalisme japonés. Aixì i tot, cal reconèixer una corrent naturalista-paisatgista dins del catolicisme, especialment en l'arquitectura monàstica, on el jardí del claustre era una metàfora del paradís, un lloc de contemplació. Una reinterpretació contemporània del paisatgisme integrat a un espai de culte el trobem, precisament, en el convent de les clarisses de Vilobí d'Onyar, on la capella principal te un gran pany vidriat que la connecta amb el jardí. He posat aquest espai de referència perquè, tot i que a diferència dels anteriors no emmarca un espai obert i salvatge sinó tancat i integrat dins del recinte monàstic, el monestir de les clarisses s'integra en el bosc perimetral de tal manera que el seu claustre no deixa de ser-ne una continuació. És això anar vers una sacralització de la natura? Personalment, sense desmerèixer l'imaginari catòlic tradicional, crec que no. Més aviat estem donant valor a la natura que abans es presentava fossilitzada a l'interior d'uns temples que no podien obrir els seus murs a la creació.