“I vostè què en pensa de la capella de l’aeroport?” em va preguntar un dels participants del curs de simbologia religiosa. Aquell home em va deixardeixar encuriosit i a l’anada cap a Berlín vaig comprovar que, efectivament, hi ha una capella que s’anuncia pluriconfessional a 
a la plaça pública de la T1. Al final, però, acaba sent una capella cristiana en un espai residual, sota una rampa mecanitzada, al costat de la oficina de turisme, amb un accés que podria ser el vestíbul dels serveis si no fos pel cartell que ho desmenteix. Un cop a dins, l’espai es presenta prou digne: una sala de planta rectangular emplafonada amb fusta a excepció del retaule blanc del qual sobresurt un crucifix metàl·lic que dialoga amb els mòduls de pedra blanca de l’altar, l’ambó i el baptisteri (al costat del qual hi descobreixo una llauna de cervesa). Hi ha unes lluminàries perimetrals que separen el fals sostre i el retaule respecte de les parets, emmarcant un cert espai “sagrat” però que, alhora, també és un recurs molt utilitzat en tendes i aparadors per “sacralitzar” els productes. En definitiva hi ha una estètica minimalista molt en consonància amb el gust actual, però tant mínim que un no deixa de sentir-se encongit.
Abans, en el mateix camí que ara porta de Barcelona a l’aeroport, sortint per la Gran Via, hi havia una petita ermita on els viatgers que deixaven la ciutat podien aturar-se un instant per descansar i encomanar el seu recorregut a la Mare de Déu. Era l’ermita de Bellvitge, de la qual diuen que el seu nom prové de la contracció de Bell-Viatge. Amb el temps, l’ermita ha passat de ser símbol dels que deixaven la ciutat a ser símbol d’una comunitat que va emigrar d’altres llocs de la península cap a Barcelona donant-li el seu nom: Bellvitge. L’edifici resta allà, no sabem si com a punt i final del recorregut del parc o com a runa romàntica de l’Hotel Hesperia, però sí com a fita entranyable. El que era un espai de pas ha acabat configurant i donant identitat a una comunitat arrelada. Malauradament, no podrem dir el mateix de la capella de l’aeroport perquè, tot i ser un espai correcte, no pot ser pres com a referència. La actual capella de l’aeroport sembla feta per complir un aspecte secundari del programa i “sortir del pas”, però no propicia l’experiència de “sortir d’un mateix”. No hagués estat millor trobar un espai més agradable i significatiu que pogués donar qualitat al fet religiós del posar-se en camí? Si haguessin convocat un concurs crec que hauria tingut força èxit perquè és un tema molt suggerent. Només els hagués faltat presentar-ho amb algun títol tipus “el transcendent en el no lloc” o “la divinitat en trànsit” o quelcom per l’estil.
Post data: Torno de Berlín i m'adono que hi ha un altre espai residual situat simètricament a la capella, és l'espai pluriconfessional. Sobta trobar aquests espais a l'arribada i no a la sortida de la terminal, suposo que deu ser per potenciar més l'actitut de donar gràcies pel viatge més que no pas per fer xantatge previ per tal que aquest vagi bé. A digerencia de la capella, a dins hi ha un home de confessió musulmana fent les seves pregàries. Podia ser un mateix espai? calia distingir-ho posant una capella cristiana a un costat i la resta de confessions a l'altre? Tot plegat resulta estrany.
