Antropologia, connectivitats i «el núvol»

 

Fins fa ben poc -i en el marc de les meves classes universitàries-, una les metàfores més reeixides per explicar els trets que caracteritzen els éssers humans ha estat el binomi internet-intranet (local). En efecte, he presentat la persona humana -insisteixo en la metàfora- com una realitat relacional, oberta, que necessita comunicar-se i establir lligams, aprendre dels altres, conèixer noves realitats, cercar respostes més enllà d’ella mateixa, constituir grups per realitzar tasques... (internet). Alhora, necessitada d’una vida interior, un espai més personal i també més segur o si més no més acotat, un espai per a la provisionalitat, la construcció de la identitat, els somnis, els projectes, la memòria... (intranet o local).
 
En generalitzar-se no només les xarxes socials sinó també la informàtica en núvol -molt especialment entre els joves- com una forma de computació que té els seus fonaments a internet i, mitjançant la qual, els recursos compartits, programari i informació, es proporcionen a ordinadors i d'altres dispositius a la carta com a serveis, confesso que la meva metàfora entrà en crisi. Sembla, doncs, que el «món exterior» o el «món cap enfora» s’ha imposat! Em pregunto si la informàtica en núvol és un pur fenomen tecnològic resultat de diverses circumstàncies com la universalització de l’ampla de banda o, en el fons, també ve acompanyada d’un cert canvi més profund. Certament es detecten un seguit de valors, escenaris, maneres de viure i alguns interrogants profunds. Per això, hom pot parlar de cibercafè, cibercultura, ciberètica o ciberterrorisme.
 
Més enllà dels processos d’aprenentatge i de compartir, què estem consolidant i quins interrogants anem trobant? D’una banda constatem una gran confiança vers les TIC com a escenari universal que també incorpora el valor de la seguretat; la tendència a l’homogeneïtzació dels continguts: tot és converteix en informació (des de la foto familiar fins als treballs de classe); la ubiqüitat o omnipresència de la informació -adjudiquem una característica que fins ara era pròpia de les deïtats- amb una correlació social: la mobilitat de les persones i la globalització dels projectes; la possibilitat d’una participació contemporaneïtzada de diverses comunitats d’interessos similars; es va fent caduca la tensió públic-privat per una major preocupació per l’economia d’escala; la ponderació de la velocitat i quantitat d’informació, l’accessibilitat dels continguts i del bon funcionament dels sistemes en detriment de la feblesa de les relacions humanes i socials; l’exigència de l’accessibilitat des de qualsevol instrument en un futur immediat; el progressiu difuminat de les fronteres entre allò tangible i allò intangible; la descoberta de noves vulnerabilitats, etc. En aquets context, remarcaria la necessitat d’afavorir el conreu de la «connectivitat interior» de la persona que permeti un equilibri antropològic entre el ser i el fer, que possibiliti assimilar el que vivim i  respondre a la realitat amb llibertat, profunditat i serenor. En definitiva, també «món interior» però ni cec ni escapista. 

Publicat a Catalunya Cristiana, edició 1700, de 22 d'abril de 2012, p.16.