Ser sal del món

Amic Vicenç Villatoro, tot i que som uns vells saludats, les nostres relacions han estat circumstancials i les converses tangencials. He escoltat amb interès el petit vídeo publicat per Catalunya Religió sobre XIV simposi organitzat per la Fundació Claret. sota el lema "La credibilitat: un repte decisiu per als cristians d'avui". M’han sorprès les teves paraules sobre el paper de les religions avui. Resulta significatiu el titular que el portal resumeix la teva intervenció “El discurs religiós serà creïble si se cenyeix al seu àmbit”. No comparteixo del tot les teves observacions ja que, estant d’acord amb moltes de les coses que dius, especialment sobre com ha de ser les relacions de les religions amb la política i la ciència, no coincideixo amb la teva recomanació de que les religions han de quedar-se on els hi pertoca. Les teves opinions ben fonamentades, molt en la línia d’un document teu anterior “La religió en la plaça pública” el qual he fet servir en moltes ocasions per parlar sobre la diversitat religiosa, m’han permès reflexionar sobre quin és el lloc de les religions el les societats occidentals. Per això estic agraït a la teva reflexió perquè ha estimulat les següents notes.
 
Considero que no hi ha un espai específic per les religions que limiti la seva actuació en l’espai públic. Les religions ni s’han de tancar a la intimitat personal o en el silenci de les sagristies o en l’espai confortable dels llocs sagrats. Les religions han d’estar en els temples i en els lloc de culte, i en l’espai públic, La religió cristiana catòlica, la meva, no té un àmbit específic fora del món. El catolicisme no es pot reduir només a la consolació de l’ànima personal o a resoldre les relacions dels individus amb la transcendència. És evident que la religió, per sort de tots, i de especialment per les mateixos religions, no són ja font de legitimitat de les lleis o els fonaments de les lleis científiques. Les lleis i les visions científiques són autònomes de les religions.
 
Però, un cop dit això, cal reconèixer que la religió pot emetre judicis, fins i tot morals, sobre les lleis i els progressos de la ciència. Res del que passa a la societat és indiferent a la reflexió de l’ètica que brolla de l’experiència creient. Pels cristians, l’evangelització de la societat significa ser “sal de la terra” (Mt 5,13) “llum del món” (Mt 5,14)  Això comporta viure la fe a la llum de la realitat pública intentant ajudar, al costat d’altres visions i tradicions de pensament, aportar virtuts i principis per humanitzar la societat. Es tracta d’anunciar a la societat, de proposar, mai d’imposar, un determinada visió de l’existència humana. Aquesta és la doctrina cristiana bàsica sostinguda a partir del Concili Vaticà II per tal d’allunyar-se d’aquells temps en que religió i política eren un garbuix d’interessos i confusions.
 
Creure en l’espai públic significa viure la fe creient amb senzillesa i humilitat, i en diàleg amb moltes altres tradicions del pensament. Moltes d’aquestes tradicions tenen un història particular d’entendre la vida i, ben segur, que en alguns moments han hagut de patir la intransigència i la intolerància fonamentada en criteris religiosos. Però, tots ens hem de demanar perdó mútuament perquè, en algun moment hem estats intransigents i perseguidors del pensament dels altres. Els cristians ho hem fet, evidentment, en nom de la fe; però també els creients hem patit, fins a l’extrem de donar la vida, els efectes de les ideologies tancades i excloents. Ara, per sort del projecte humà, existeix una voluntat de conviure cívicament, en plena llum de la plaça públics, i de compartir diferents maneres de creure i de pensar. Això és el gran valor pel desenvolupament de la humanitat. Per això, els cristians no volem quedar-nos en el temple administrant consol o perdons; per això volem ser sal de la terra i llum per al món que cerca un sentit a la vida.
 
Aquestes són, apreciat Vicenç, les reflexions suscitades per les teves paraules. Per això, novament vull agrair-te la claredat de la teva exposició.