La actualidad religiosa desde Cataluña

TV3 va emetre la nit del 26 de febrer el programa 30 minuts, titulat «El planter de l’Església», un reportatge de Lluís Jené i Esther Llauradó. El seu contingut, segons la pròpia publicitat de la cadena, «es pregunta com són els que, en un món secularitzat, decideixen fer-se sacerdots». Un programa per al debat, fet amb dignitat, però forçosament parcial en la selecció de les persones entrevistades.

Primer, apareix el contrast entre sacerdots progressistes i conservadors, per utilitzar un llenguatge a l’ús. Els progressistes són fills del canvi eclesial propiciat pel Vaticà II, que van créixer en una Església socialment hegemònica. S’han apropat al món per dialogar amb ell amb sentit d’adaptació en certs costums, vestits... Les seves comunitats i entorns participen dels seus criteris, però aporten escasses vocacions. Els conservadors són fills del canvi social (secularització, multireligiositat...) i creixen en una Església en declivi, que perd gradualment la seva influència. Es diferencien del món (recuperació de la sotana...) davant del qual adopten actituds de defensa i conservació. Les seves comunitats i entorns propicien una major aportació de vocacions. Els excessos progressistes van perjudicar l’Església, però els excessos conservadors també la perjudiquen. Afirmar que la tasca d’un sacerdot, segons un dels protagonistes, és «estudiar, pregar i obeir» és reduccionista i poc estimulant. Crec que la unió personal amb Déu es complementa amb l’anunci joiós de l’Evangeli i l’animació pastoral de les comunitats en comunió eclesial. El vicerector del seminari, amb magnífic criteri, diu que la mancança de vocacions no ha d’obrir de cap manera la porta a qualsevol candidat ni relaxar els criteris de selecció, perquè el preu es pagaria a la llarga. L’existència de diferents sensibilitats és un fet gairebé permanent en la història. Com diu en el reportatge el Dr. Armand Puig, la llibertat és un fet en l’Església.
 
Segon, el tema dels sacerdots procedents de països llatinoamericans i, fins i tot, africans. En l’Església passa una mica el mateix que passa en la societat catalana, marcada pel secularisme i l’escassa obertura a la vida (baixa natalitat). Els sacerdots immigrants procedeixen de societats creients i obertes a la vida. El contrast vocacional és evident. En els primers, les vocacions són escasses. En els segons, més abundants. Amb poc temps de residència aquí, parlen català més bé que molts jutges que fa anys que són a Catalunya. La integració cultural no sempre és fàcil, però és una tasca ineludible per a un millor servei a les comunitats cristianes.
 
Tercer, suprimir l’obligatorietat del celibat seria una solució al problema vocacional? Tema per al debat, que requereix molts matisos. No sé si vincular anul·lació del celibat amb augment de vocacions és pertinent. En altres confessions, amb aquesta mesura no s’ha resolt el problema. Ignoro què passaria en l’Església catòlica. Celibat sí, celibat no... qualsevol de les dues respostes té avantatges i inconvenients. El debat ve de lluny. No tots els que afirmen que tenen vocació al sacerdoci, creuen tenir vocació al celibat. Altres es preocupen per la incidència en el pes econòmic de la mesura i la problemàtica que sorgiria davant la possible ruptura de la parella del sacerdot.
 
L’objectiu de la càmera ha permès mostrar a les pantalles de televisió un tema vibrant i actual. Una reflexió interna de l’Església resulta indispensable. En comunió i llibertat.