La actualidad religiosa desde Cataluña

Los descendientes, pel·lícula dirigida per Alexander Payne (2011), té com a protagonista Matt King, magistralment interpretat per George Clooney, personatge que cavalca entre les turbulències del passat i les incerteses del futur. Un accident greu patit per la seva dona li serveix d’espoleta per revisar el seu matrimoni i, a la vegada, per dibuixar un interrogant immens sobre l’educació de les seves filles, Scottie (Amara Miller), de 10 anys, i Alexandra (Shailene Woodley), de 17, de les quals fins ara s’ha desentès del tot. L’escenari idíl·lic de les illes Hawaii i una situació econòmica excel·lent no dilueixen els problemes personals i familiars de Matt, que comença a descobrir el preu que ha pagat pel seu èxit en els negocis. Quan s’arriba a situacions límit, quan es viu la possibilitat de perdre la dona, quan el castell de cartes s’ensorra, s’obren els ulls a la realitat i comença un capítol de revisió de vida. Les promeses sorgeixen amb facilitat: passaré més temps amb ella, en tindré més cura, li diré com l’estimo... Les insuficiències afloren i es nodreix un sentiment de culpabilitat. El passat podia haver estat millor si no s’hagués deixat endur per la rutina i per l’afany dels negocis, però també si hagués estat més temps al costat de la seva dona i si hagués atès amb sol·licitud els seves dues filles. Ara, davant d’elles, es troba com un estrany. El procés només és als inicis. Noves dades, que li arriben de manera imprevista, el capbussen en pàgines del seu passat, plenes d’ignorància i d’ignomínia. Comença a descobrir que ha viscut en l’engany i es llança amb perseverança a posar rostre als noms i imatge als llocs. La veritat fa mal i ni tan sols els seus amics li volen obrir els ulls. La recerca de respostes a les seves preguntes el llança a reconstruir amb la complicitat de la seva filla Alexandra el trencaclosques del seu passat. En principi, només per conèixer-lo. Més tard, gairebé de manera inconscient, per venjar-se’n, ja sigui fent un petó apassionat a la dona del seu contrincant, Brian Speer (Matthew Lillard), ja sigui negant la seva signatura en un contracte milionari del qual Brian podria treure’n indirectament uns dividents substanciosos.

Tots tenim un passat. Alguns dels seus capítols resulten plens de turbulències i mantenen ferides obertes, sense cicatritzar. No penedir-se de res, com afirmen algunes persones, em sembla poc creïble, malgrat que cal acceptar el passat, perquè ja no es pot modificar. Però la manera d’afrontar-lo marca el present i el futur de cadascú. Quan algú t’ha jugat una mala passada, la ferida pot ser profunda. Superar-ho no és una tasca fàcil. Però molt més difícil és perdonar-se un mateix, vèncer el sentiment d’una culpabilitat que tenalla, veure fet miques el gerro xinès dels propis somnis a causa de la incapacitat personal per portar-los a terme. Buscar adversaris fora pot semblar una maniobra de distracció. Quan l’enemic està dins d’un mateix, hi ha guerra civil, que és el pitjor dels escenaris. La depressió està a l’aguait. La desesperança i el sofriment causen estralls. En la litúrgia eucarística, hi ha una pregària abans de la comunió, la formulació anterior de la qual era molt suggeridora: «Lliura’m, Senyor, dels mals passats, presents i futurs.» Cicatritzar una ferida, tancar una carpeta, arxivar un assumpte... tasca gens fàcil perquè la memòria es resisteix a realitzar-la. Les paraules de Jesús a la pecadora ens serveixen de pauta: «Els teus pecats et són perdonats. La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau.»