Maratons, polítiques, socis

He de confessar que no sóc gaire amiga de les maratons de TV3 o, en general, del finançament de qüestions imprescindibles per l’única via de la generositat. Reconec que, a part dels indubtables guanys econòmics que s’obtenen, es guanya en sensibilització sobre qüestions que sovint queden amagades, es dóna protagonisme a col·lectius massa oblidats o desconeguts, es treballa la cohesió social i la veritat és que vivim en una societat encara rica, que pot permetre’s aquestes mostres de generositat a les quals ningú no és obligat. 

Ara bé, dues coses m’incomoden de les maratons: una, que si es tracta de temes fonamentals, no s’haurien de deixar a la generositat atzarosa i depenent de l’humor de la gent i del carisma i la professionalitat dels treballadors de TV3. Haurien de comptar amb una política pública, a través dels impostos i a través dels pressupostos, que els donés un clar suport. I l’altra, el sentiment d’autobombo que destil·len les maratons l’endemà. En regalima una autosatisfacció que a mi em produeix urticària, sobretot perquè vivim en una societat clarament injusta on la desigualtat ja fa molts anys que creix i creix.

Hi ha gent que està en contra de les donacions voluntàries perquè opina que tot s’hauria de resoldre a través de la política. Jo no, jo penso que la màquina política, per bona que sigui (que no ho és), és lenta per definició i va pel broc gros i no per la complexitat de les coses i la filigrana de les situacions que viuen les persones. Sóc partidària, doncs, dels donatius voluntaris per causes diverses. Però em sembla que a Catalunya (a diferència d’altres poblacions de la resta d’Espanya) ens costa molt fer-nos socis de les entitats. Quan treballava a Càritas, era una constant veure que la gent està disposada a donar “a cop de cor”, quan vol, però que li costa molt més convertir en habitual una col·laboració econòmica, per transparent que sigui l’entitat a la qual ajuda. Ara més que mai aquesta actitud em sembla un error. Les entitats socials veuen créixer les seves necessitats de forma desmesurada i segur que les subvencions no solament no creixen en la mateixa proporció sinó que probablement tendeixen a disminuir. Només una política sostinguda de socis els pot aportar la seguretat que necessiten per tirar endavant els seus projectes. Amb Marató o sense, jo crec que això és el que cal promoure i no tant un esforç esporàdic.

Dit això, he de dir que em miro amb ràbia l’anunciada Marató de la pobresa, sembla que promoguda per un govern  insensible que ha causat ell sol més pobresa que ningú en els darrers trenta anys, emparant-se en les sacrosantes llei del mercat. És el que em fa pensar veure que, per exemple, els beneficiaris de la Renda Mínima d’Inserció que també ho són de la llei de la dependència hagin hagut de renunciar a una de les dues coses. O sigui que has de triar si ets vulnerable socialment o bé si ho ets per raons de salut. Però sembla que totes dues coses no poden ser. Per decret. Com si depengués de la voluntat dels interessats.

Potser faci un donatiu per la Marató. M’ho pensaré. Però em sembla terrible el pas de l’Estat de Benestar al de la Beneficència. Encara prou que, pel que he vist, al darrere de la Marató hi ha entitats solvents i que treballen perquè la gent se’n surti, més enllà d’accions purament assistencials –i necessàries ara com ara– com el Banc d’Aliments que, amb tots els respectes, massa sovint té més de “placebo” que de suport real a les economies familiars. Cal  jugar fort en la promoció de les persones, en la política d’habitatge públic, en la creació de llocs de treball estables i dignes, en l’educació.

Per assolir tot això, per què no apugen els impostos i mantenen les prestacions per als més vulnerables? Aquesta és la veritable solidaritat, maratoniana de debò, perquè no es limita a un cap de setmana. I, si us plau, feu-vos socis d’alguna entitat solidària!