Mou: impunitat i mal exemple

El joc infantil serveix per endinsar-nos en les dinàmiques de la vida i per relacionar-nos amb els altres. L’entreteniment i la diversió en són els ingredients. Sempre compta amb unes regles precises que cal respectar, sense les quals no existiria un camp comú d’actuació. De vegades, es requereix l’arbitratge d’un tercer per facilitar-ne l’aplicació. Hi ha dos models bàsics. El primer es fonamenta en la col·laboració; el segon, en la competició. Els educadors més idealistes, que busquen una societat en harmonia, opten pel primer. Aquells que persegueixen la victòria sobre l’adversari, que no enemic, trien el segon, que es correspon amb el model més estès. Nens, adolescents i joves segueixen per la pantalla les competicions esportives més importants. Els adults, també, però potser són més fanàtics i menys mal·leables. Els jugadors d’elit són els seus herois, a qui volen imitar en el pentinat, el vestit i el calçat. El comportament dels seus ídols esportius, jugadors i entrenadors, té molt de referència, fet que els atorga un alt grau de responsabilitat.

La confrontació entre el FC Barcelona i el Reial Madrid és extremadament competitiva. Sempre ho ha estat. Tots dos, malgrat que només un ho reconegui, són més que un club. Subjau en els seus escuts, plens de passió i sentiments, una càrrega política i econòmica indiscutible. Els mateixos Jocs Olímpics sense el component nacionalista perdrien gran part del seu interès per al públic. L’esport, com totes les esferes de la vida, està contaminat.
 
José Mourinho va ser contractat per Florentino Pérez, després de fer unes inversions milionàries en fitxatges, per recuperar l’hegemonia del Reial Madrid i posar fi a l’edat d’or del FC Barcelona. L’entrenador madridista no oferiria gaires sorpreses per als que han seguit el seu itinerari a Portugal, Anglaterra i Itàlia. Crispació, violència verbal, atac als estaments esportius, pressió constant als àrbitres, menyspreu del rival, jactància dels seus èxits personals (que no institucionals). Aquest guió del primer any obté els seus fruits en el segon: arbitratges favorables al mateix equip i contraris al competidor per por de les desqualificacions, comitès de competició que s’inhibeixen, etc. Haver coincidit amb el millor Barça de la història, que de primer moment li va infligir un 5-0, li va accentuar el comportament agressiu. Els quatre clàssics seguits es van convertir en una autèntica guerra de nervis. Derrota rere derrota, amb una excepció. Mou estimula la violència per als seus jugadors, encapçalats per Pepe, però seguit per altres de menys aparatosos, però tant o més lesius com Xabi Alonso. Comportaments sorprenents com posar el dit a l’ull de Tito Vilanova. La trepitjada de la mà de Messi per part de Pepe. La venjança al pàrquing amb l’àrbitre, que va repartir errors a tort i a dret. Maquiavel en estat pur: «El fi justifica els mitjans.» El major responsable, Florentino, que tolera i dóna suport a aquest conducta. Inqualificable el jutge únic, Alfredo Flórez, que va afirmar: «Si a Messi li haguessin amputat els dits de la mà, el Comitè sí que hi hauria intervingut»... En molts anys no s’havia vist res de semblant. Els responsables federatius se’n renten les mans, mentre a Anglaterra apliquen quatre partits com a sentència immediata a un agressor. Spain is different. Tot el món ha vist les imatges. Els culpables sense sanció. Impunitat i mal exemple. Un missatge pèssim per al món infantil i juvenil.