James Mallon. Una parròquia missionera

Els propers 15 i 16 de març visitarà Barcelona el Rvd. James Mallon, capellà catòlic ordenat fa uns divuit anys, rector de diverses parròquies a Nova Escòcia (Canadà), conferenciant mediàtic i autor del llibre Una renovación divina. De una parroquia de mantenimiento a una parroquia missionera.[1] Es tracta d’una obra que està tenint un gran ressò, amb un veritable èxit de vendes, sobretot en la seva edició original anglesa. El Rvd. Mallon participarà en el Simposi Internacional sobre «Reforma i Reformes en l’Església», organitzat per l’Ateneu Universitari Sant Pacià. Al matí d’ambdós dies s’estudiaran les perspectives històriques relatives a la renovació eclesial, amb una anàlisi sobre la veritable i falsa reforma en l’Església. A les tardes es presentaran unes propostes pastorals, dirigides precisament pel Rvd. James Mallon, on no hi ha dubte que exposarà fonamentalment el contingut del seu llibre. Però, ¿què té d’especial aquest llibre i el seu mateix autor que atreguin aitals simpaties?

El llibre i la mateixa persona del Rvd. Mallon tenen la gràcia de dir amb extraordinària simplicitat i amb màxima eloqüència que l’Església, en comptes de limitar-se a mantenir els seus edificis i de satisfer merament les necessitats dels seus feligresos, el que ha de fer és evangelitzar, fer deixebles. Les parròquies són cridades a deixar de fer una pastoral de manteniment, fins i tot amb locals curulls d’activitats extra eclesials, anant més enllà i abraçar la missió, que és anunciar l’Evangeli i fer veritables seguidors de Jesucrist.

L’obra es troba impregnada d’idees pràctiques, concretes i senzilles, tot proporcionant inspiració i orientació tant als pastors que han d’anar al davant com a les mateixes parròquies. De fet, el Rvd. Mallon s’inspira en els cursos anomenats Alpha, iniciats pel Rvd. Charlee Graham, coadjutor en Holy Trinity, Brompton, una parròquia anglicana de Londres. Aquest pastor es plantejà un curs sobre els fonaments de la fe cristiana per als allunyats de la fe que, malgrat tot, tenien algun contacte amb aquesta església, però després es va obrir a tots aquells que tinguessin interès conèixer la fe cristiana. El curs es desenvolupà en un format de deu setmanes, tal com continua fins avui. Aquest model fou adoptat per pastors catòlics, especialment del món anglosaxó. Es tracta, resumidament, que per mitjà de contactes i de proximitat amb els allunyats de la fe, s’aconsegueixin uns determinats encontres, on en el transcurs d’un àpat fraternal es pugui portar a terme un «primer anunci» de l’Evangeli.

El Rvd. Mallon exposa en el seu llibre l’èxit de l’experiència en les seves pròpies comunitats parroquials. Ens afirma que ha estat desenvolupant els cursos Alpha en totes les seves parròquies des de l’any 2001, i està convençut que és l’eina més efectiva que ha pogut trobar fins al dia d’avui. Potser que n’hi hagi una altra de millor ―afegeix― però ell no l’ha sabut trobar. Aquesta experiència ha estat fonamental per a retrobar la identitat cristiana en les parròquies i per a desenvolupar una Església realment missionera i evangelitzadora.

El llibre s’inicia recordant de forma planera com la gràcia i la vocació pròpia de l’Església és evangelitzar, aquesta és la seva identitat més profunda, com recordava Pau VI en la Evangelii nuntiandi (núm. 14). Ja el decret Ad gentes del concili Vaticà II subratllava la «naturalesa missionera» de l’Església. No es tracta d’una simple activitat, sinó de la seva essència més profunda perquè és conseqüència de la seva sacramentalitat i de la seva catolicitat (AG 1). El Rvd. Mallon recorda a més, tot seguint Pau VI, que no n’hi ha prou amb el simple testimoni, sinó que, tard o d’hora, aquest testimoniatge ha d’anar acompanyat de la paraula de la vida, de l’anunci explícit (EN 22).

A partir d’aquest punt, a la llum de la Evangelii gaudium del papa Francesc, l’obra denuncia la «mundanitat espiritual» de moltes de les nostres parròquies catòliques, tot descrivint amb sagacitat aquelles realitats que necessitem llençar per la borda si és que realment volem reconstruir o renovar les nostres comunitats parroquials. Cal vi nou per a uns bots nous! L’Església ha d’esdevenir la llar oberta, «el lloc de la misericòrdia gratuïta», on es pugui viure la bona nova de l’Evangeli (EG 114). Per a poder portar a terme això, afegeix el Rvd. Mallon, en comptes de fixar-nos en les branques i sacsejar-les perquè donin fruit, el que cal és centrar-nos en les condicions del subsòl. I el major indicador de la bona terra és el que anomena «fidelització», que descriu com aquell sentiment de «pertinença», una connexió psicològica amb una església local i la seva missió, així com un sentit de propietat del que està passant i la direcció que l’Església concreta està prenent. Tan sols els parroquians «fidelitzats» es poden comprometre realment a un creixement espiritual, a servir els altres i a donar-se sacrificadament. És en aquest marc quan es pot fer experiència del do de l’Esperit Sant, que porta entusiasme i alegria en el treball de viure l’Evangeli, tot esdevenint agents evangelitzadors en els diversos ambients.

Per al Rvd. Mallon els sagraments esdevenen la nostra més gran oportunitat pastoral. Però en el camp catòlic, com a resultat d’haver-se centrat en els seus efectes ontològics i en el debat amb Luter sobre la teologia de la gràcia, la dimensió eclesial de la res et sacramentum ha estat escurçada. Això comporta, afirma Mallon, que els sagraments esdevinguin moments màgics que distribueixen vitamines espirituals a través d’un ritual que, encara que tingui lloc en l’edifici eclesial, acaba no tenint cap connexió amb l’Església com a comunitat de deixebles. D’aquí que cal implicar les famílies, però canviant els models que s’han emprat secularment. Intentar catequitzar famílies que no han estat evangelitzades és com intentar sembrar sobre ciment. Per això, davant una catequesi continuada i finalista, cal adoptar un estil de catequesi ocasional i que duri tota la vida; convé una iniciació cristiana fonamentada en la família i no basada en l’edat o el curs escolar i, a més, que tingui per centre de tot el programa l’eucaristia dominical.

Finalment, el Rvd. Mallon assenyala el paper essencial del lideratge pastoral en tot aquest programa. El Concili Vaticà II, afirma, va ensenyar que el ministeri sacerdotal existeix per a predicar la Paraula de Déu, celebrar els sagraments de la fe i conduir el poble de Déu. L’Església catòlica ha estat definida dogmàticament com a jeràrquica. Aquesta no és una mera formulació arcaica, sinó que es troba en el cor dels ensenyaments del Vaticà II. Això significa, prossegueix Mallon, que els bisbes són els líders de les seves diòcesis i els sacerdots, en unió amb els bisbes, són els líders de les parròquies. D’aquí que esdevingui essencial la qüestió de com cada sacerdot serà capaç de portar un lideratge en l’Església d’avui. Perquè, afirma el Rvd. Mallon, en els seus anys de seminari va rebre un bon entrenament per a ser teòleg, un cert entrenament per a celebrar els sagraments, poca formació en el ministeri de la predicació i cap formació sobre el lideratge. Cal, per tant, una preparació. Perquè un líder feble, segons Mallon, no funcionarà en l’Església d’avui. I afirma, tot seguit, que experimentar aquest repte del lideratge és el millor que li va passar. Es va dirigir a l’única font de coneixement de lideratge eclesial que va poder trobar en aquell moment i que provenia del món del protestantisme evangèlic. Sobre aquesta qüestió, l’ajut és fàcil de trobar en el món evangèlic, però no ho és en la majoria dels contextos catòlics i, a més, es troben molts obstacles culturals. Aquest lideratge ⸺afegeix també⸺ tan sols s’aconseguirà amb nomenaments parroquials de llarga durada, donat que si es fracassa en liderar un canvi significatiu, la mateixa vida d’aquella comunitat es troba en joc, cosa que no passava abans en un context de cristianitat.

Finalment, esdevé significativa la pàgina en què exposa els deu valors comuns d’aquelles parròquies o comunitats que són sanes i creixen apostòlicament, i proposa que cadascú avaluï, en una escala de l’1 al 10, el grau de salut de la seva comunitat d’acord amb aquests deu paràmetres: 1) Donar prioritat al cap de setmana. 2) Hospitalitat. 3) Música que enlaira. 4) Homilies excel·lents. 5) Comunitat significativa. 6) Clares expectatives. 7) Ministeri fonamentat en les fortaleses. 8) Formació de comunitats petites. 9) Experiència de l’Esperit Sant. 10) Convertir-se en una Església que invita.

Heus ací un tast d’aquest llibre, així com de l’itinerari vital i pastoral d’un capellà que no deixa indiferent. Amb una gran capacitat de persuasió, un currículum marcadament mediàtic, un llenguatge planer, un posat de predicador evangèlic més propi del món anglosaxó...., juntament amb uns consells i unes idees pràctiques que ell mateix ha provat, el Rvd. James Mallon ve a dir que l’Església tan sols existeix per evangelitzar. Per això, cal trencar motlles que impedeixin centrar-nos en el nucli de l’anunci evangèlic. Es tracta d’una missió que necessitarà de coratge i lideratge forts, capacitat de persuasió llarga i continuada per a obtenir una fidelització, tot prioritzant en tot moment unes actituds acollidores. En definitiva, ens trobem amb uns ingredients pastorals clars, senzills i ⸺a voltes⸺ obvis que, a redós d’un bon màrqueting, ens són elaborats i presentats per un intrèpid pastor.

Joan Planellas

[1]. James Mallon, Una renovación divina. De una parroquia de mantenimiento a una parroquia missionera, Madrid: BAC 2015; traducció de l’original anglès, Divine Renovation. From a Maintenance a Missional Parish, Toronto: Novalis Publishing 2014.