La biografia del beat Carles de Foucauld no és lineal sinó plena de canvis d’orientació que denoten una personalitat activa i apassionada. Tanmateix hi trobem uns fils conductors que indiquen, més enllà dels canvis exteriors, la fidelitat a algunes intuïcions profundes que van madurant a mesura que les posa en pràctica.
Ho veiem en l’evolució dels seus nombrosos projectes comunitaris. No els va veure mai realitzats, però els va anar adaptant contínuament a fi de trobar la millor forma de viure a imitació de Jesús per tal de prolongar, en certa manera, la seva Encarnació i propiciar, així, que cada ésser humà, fins i tot els més allunyats, pugui trobar-se amb el Senyor.
La primera forma de vida que es planteja a Natzaret és gairebé eremítica, centrada en la pregària personal i el treball manual de la gent senzilla, amb la confiança que el simple testimoni d’aquest estil de vida acostarà Jesús al poble.
Més endavant, un cop ordenat prevere, projecta la fundació d’un monestir que actuï com un fogar de vida cristiana entre els musulmans del Sàhara. El projecte evoluciona cap a una petita fraternitat, a l’estil de la Família de Natzaret, per tal d’evitar tota sensació de prepotència, contrària a la manera com Jesús s’havia mostrat, i afavorir la proximitat als més senzills.
Els últims anys de la seva vida viatja a França diverses vegades per convidar famílies i laics cristians a establir-se a Tamanrasset a fi que, consolidant relacions de veïnatge i d’amistat i amb el testimoni d’una vida santa, el cor dels musulmans s’obri un dia a l’anunci de l’evangeli. Posa l’exemple de Priscil·la i Àquila, col·laboradors de sant Pau. Amb un segle d’anticipació, hi veiem un presagi del protagonisme dels laics en la nova evangelització.
Un altre aspecte en què es mostra l’evolució del beat Carles de Foucauld és la seva profunda espiritualitat eucarística. En consonància amb les pràctiques de devoció del seu temps, durant els primers anys a Natzaret dedica moltes hores a l’adoració silenciosa davant del sagrari tot meditant l’evangeli verset a verset. Vol configurar-se a Jesús per la proximitat física i pel pensament fix en ell.
Més endavant sent la crida interior de portar la presència de Jesús per mitjà de l’Eucaristia allà on encara no hi és: entre els musulmans del Magrib. Només per això accepta ser ordenat prevere a la diòcesi de Viviers. Abans havia procurat evitar l’ordenació per por de viure-la com un privilegi que li fes perdre el darrer lloc. Entén que la presència eucarística per si mateixa produeix una mena d’irradiació espiritual, una benedicció enmig del poble on és present.
Un moment crucial de la seva evolució es produeix quan veu la possibilitat d’establir-se a Tamanrasset, al cor del Sàhara, un lloc on no hi ha cap cristià. No ha rebut del Vaticà el permís per celebrar sol l’eucaristia, i això el posa en risc de passar mesos sense dir missa, i fins i tot d’haver de renunciar a la Presència en el sagrari. Tanmateix, finalment opta per anar-hi. Ha entès que, si no pot portar a Tamanrasset la presència eucarística, és ell mateix qui ha d’encarnar Jesús i ser un focus de benedicció enmig dels musulmans. Amb el seu testimoni aspira a ser l’únic sagrament de Jesús que pot dir alguna cosa a aquells homes del desert. Més que portar l’Eucaristia, fer-se eucaristia per als musulmans. Donar-se a Jesús perquè pugui viure enmig d’aquell poble que encara no el coneix.
Jordi Vila i Borràs
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.