Pasar al contenido principal

El criticisme kantià proposa quatre interessos essencials per a la raó humana o preguntes radicals, entre elles, «què puc esperar?». Per a aquest filòsof, i en aquell context, el qüestionament feia referència —òbviament— a la pregunta religiosa. Sense menystenir aquest plantejament semblaria molt oportú fer un capgirament a la mateixa pregunta tot personalitzant-la i fent-la contemporània. Això només és possible si tenim una certa expectativa sobre futur i, alhora, vivim un present amb prou gruix per no reduir-lo a un pur instant. Alguns escenaris certament ens provoquen neguit o preocupació i ens agradaria tenir respostes sobre «què puc esperar», per exemple, dels àmbits de la política, l’economia o l’ecologia.

Cal dir però que la pregunta «què puc esperar» no és simplement un «què espero». La primera incorpora de manera subtil dos importants elements: el realisme i l’eticitat. Davant la freqüent agressivitat de la realitat, l’anonimat de les causes i la manca d’un relat coherent fora bo plantejar-nos l’exercitació mantinguda sobre la pregunta «què puc esperar» des del meu protagonisme tot vinculant-la a tres entorns fonamentals de la vida personal: la transició a la universitat, el projecte de parella i la vida laboral. En efecte, l’espera entesa de manera proactiva i implicada.

En definitiva, un «què puc esperar?» com a pregunta oberta i general, però, evidentment connectada amb el sentit de futur, al món, als estudis, la universitat, la professió, la parella, la família, les relacions, la comunitat... Un «de qui espero?», perquè l’espera en les grans o petites coses té a veure amb les persones concretes o les institucions. I el «com espero?» en relació amb les actituds que aboco en el marc de la universitat, la vida de parella, la professió... També «què esperen de mi?», que significa obrir el meu projecte de vida a una oportunitat o un servei envers els altres... I encara podem personalitzar més perquè al darrere d’un què hi ha d’haver un qui entès com a persones concretes o col·lectiu preferent: «qui espera de mi?» Arribats aquí, encara ens queda interpel·lar-nos amb una nova pregunta amb un plantejament crític: «Què esperes o què esperen de mi i jo no hi estic d’acord?» i, també, una amb un to afectuós i emocional: «Què no esperes de mi i m’agradaria que esperessis.» Aquestes variacions de la mateixa constel·lació poden sintetitzar-se en una que explicita el compromís i el protagonisme: «A què espero?» Apliquem-ho, doncs, com a mínim a la vida universitària, la parella i la vida professional.

Publicat a Catalunya cristiana, núm. 1950 de 5 de febrer de 2017, p. 14.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.