Carles de Foucauld i la mística de l'encarnació

El proppassat 1 de desembre s’ha complert el primer centenari de la mort del beat Carles de Foucauld (1858 – 1916), prevere francès assassinat a trets a Tamanrasset (Algèria).

El fil de la seva vida és ple de nusos: nascut a Estrasburg en una família noble de tradició militar, orfe als sis anys, joventut inestable i descreguda, novell tinent indisciplinat, apartat de l’exèrcit per conducta immoral...

Una llarga i perillosa exploració del Marroc, país en aquell temps tancat als europeus, li va valer la medalla d’or de la Societat de Geografia de París i el va centrar humanament. El testimoni de vida cristiana de la seva cosina Marie de Bondy el va dur a interessar-se per la fe, en pensar que una dona tan bona i intel·ligent no podia fonamentar la seva vida en una ximpleria. Així va ser com es va posar en contacte amb mossèn Henri Huvelin a l’església de Sant Agustí de París (1886). Es va confessar, va combregar i va comprendre que ja no podia fer altra cosa que viure lliurat del tot a Déu.

En el procés de recerca del lloc on podia realitzar la seva vocació, mossèn Huvelin, que havia esdevingut el seu director espiritual, li va proposar de fer un pelegrinatge a Terra Santa (1888-89). L’experiència el va marcar fins al punt que, després de viure set anys com a monjo trapenc a França i a Síria (1890-97), es va sentir cridat a anar a Natzaret per tal d’imitar tant com fos possible la vida oculta de Jesús.

L’espiritualitat de Carles de Foucauld, el “germà universal”, es pot definir com una mística de l’Encarnació. Convençut que el Déu totpoderós hauria pogut redimir-nos amb un simple decret de la seva majestat, el beat Carles resta sempre astorat pel fet que el Senyor de l’univers hagi volgut abaixar-se fins al punt d’assumir la naturalesa humana, viure com un pobre i morir com un proscrit.

Avui dia és patrimoni comú de la cristologia que la mort de Jesús en creu no va ser un accident sinó conseqüència de les seves opcions i la seva manera de viure. Per això, si volem participar de la seva mort i resurrecció, hem d’identificar-nos amb el seu estil de vida. No es tracta d’una imitació al peu de la lletra, del tot impossible en un món tan diferent al de fa vint segles, sinó de procurar respondre en tota ocasió a la pregunta: ¿què faria ara Jesús en el meu lloc?

Ara bé, normalment només tenim en compte el temps de la “vida pública” de Jesús: la predicació, els miracles, la vida itinerant, el grup de deixebles... Ens passa per alt l’anomenada “vida oculta”, que no ho és perquè Jesús estigués amagat sinó perquè va viure la normalitat anònima de la immensa majoria de la gent. Jesús hauria pogut aparèixer de cop i volta a la riba del Jordà, on Joan batejava, i estalviar-se el llarg procés d’aprenentatge i maduració humana que suposa la infància i joventut de qualsevol ésser humà. Si no ho va fer, segons el germà Carles, és perquè la vida senzilla de família, la convivència amb els veïns, l’esforç del treball de cada dia... formen part també del pla de salvació.

Aquesta mística de l’Encarnació, que ateny tots els batejats, implica que la militància cristiana no es pot limitar a un sol aspecte de la vida. Quan som ordenats preveres no deixem de ser membres d’una família, veïns d’un poble o barri, ciutadans d’un país i ovelles del ramat. Els aspectes més domèstics i menys ministerials de la nostra vida no poden restar al marge de la identificació amb Crist a la qual hem estat cridats. Si Jesús es va encarnar fins al mínim detall, no sols en allò que és comú a tota la humanitat sinó també en el que era específic a la societat jueva del seu temps, nosaltres, ministres seus, no podem fer la impressió de ser uns éssers baixats directament del cel a la parròquia, indiferents a les preocupacions dels nostres conciutadans o aliens a la seva cultura, ni ens podem permetre que cap aspecte de la nostra vida, per privat o ocult que sembli, resti al marge de la llum que Jesús hi ha vingut a portar.

Jordi Vila i Borràs,