"Jesús no s’ha fet mai passar per príncep, sempre ha estat el servent de tothom"

Homilia del papa Francesc a la casa de Santa Marta. Dimarts 10 de gener de 2017

Jesús tenia autoritat perquè servia la gent, era proper a les persones i era coherent, contràriament als doctors de la llei que se sentien prínceps. Aquestes tres característiques de l’autoritat de Jesús han estat el punt central del papa a l’homilia de la Missa matinal a Casa Santa Marta. Francesc subratlla que com que els doctors de la Llei ensenyaven amb una autoritat clerical, a banda de la gent, no vivien allò que predicaven.

L’autoritat de Jesús i la dels fariseus són els dos punts al voltant dels quals gira l’homilia del papa. Una és una autoritat real, l’altra formal. A l’Evangeli d’avui es parla de l’estupor de la gent perquè Jesús ensenyava «com algú amb autoritat» i no com els escribes: eren les autoritats del poble, subratlla Francesc, però el que ensenyaven no anava fins al cor, mentre que Jesús tenia una autoritat real: no era «un seductor», ensenyava la Llei «fins a l’últim punt», ensenyava la Veritat amb autoritat.

Jesús servia la gent mentre que els doctors de la llei se sentien com uns prínceps

El papa entra al detall i es referma en les característiques que diferencien l’autoritat de Jesús de la dels doctors de la Llei. Mentre que Jesús «ensenyava humilitat» i digué als seus deixebles que «el més gran és com aquell qui serveix: es fa el més petit», els fariseus se sentien com uns prínceps:

«Jesús servia la gent, explicava les coses perquè la gent les entengués bé: era al servei de la gent. Tenia un plantejament de servidor, i això li donava autoritat. En canvi, aquells doctors de la llei que la gent... si, escoltava, respectava però no sentien que tinguessin cap autoritat sobre ells, aquells tenien una psicologia de prínceps: «Nosaltres som els mestres, els prínceps, i us ensenyem a vosaltres. No hi ha servei: nosaltres manem, vosaltres obeïu». Però Jesús no s’ha fet mai passar per príncep: sempre ha estat el servent de tothom i això és el que li donava autoritat».

La segona característica de l’autoritat de Jesús és la proximitat

És una persona propera a la gent, de fet, confereix autoritat. La proximitat és doncs la segona característica que diferencia l’autoritat de Jesús de la dels fariseus. «Jesús no tenia al·lèrgia a la gent: tocar el leprosos, els malalts, no li causava repulsió», explica Francesc, mentre que els fariseus menystenien «la pobra gent, els ignorants», els agradava passejar per les places, ben vestits:

«Vivien separats de la gent, no eren propers; Jesús era tant proper a la gent que això li conferia autoritat. Els apartats, els doctors, tenien una psicologia clerical: ensenyaven amb l’autoritat clerical, és a dir clericalisme. A mi m’agrada molt llegir la proximitat a la gent del Beat Pau VI; al número 48 de l'«Evangelii Nuntiandi» s’hi veu el cor del pastor proper: és l’autoritat d’aquell papa, la proximitat».

Jesús era coherent. El plantejament clerical és hipòcrita

Hi ha encara un tercer punt de vista que diferencia l’autoritat dels escribes de la de Jesús i és la coherència. Jesús «vivia allò que predicava»: «era una unitat, una harmonia entre el que pensava, el que sentia, el que feia». Contràriament qui se sent príncep té «un plantejament clerical», és a dir hipòcrita, diu una cosa i en fa una altra de ben diferent:

«En canvi, aquella gent no era coherent i la seva personalitat estava dividida en el punt en que Jesús aconsella els seus deixebles: «Feu allò que us diuen, però no allò que fan»: deien una cosa però en feien una altra. Incoherència. Eren incoherents. L’adjectiu amb que tot sovint Jesús els qualifica és hipòcrites. S’entén que algú que se sent príncep, que té un plantejament clerical però que és un hipòcrita, no té autoritat! Dir la veritat, però sense autoritat, en canvi Jesús, que és humil, que es posa al servei de la gent, que és proper, que no menysté la gent i que és coherent, té autoritat. I és aquesta l’autoritat que sent el poble de Déu».

L’estupor de l’hostaler a la paràbola del Bon Samarità

Com a conclusió, el papa per fer entendre bé tot això, recorda la paràbola del Bon Samarità. Davant de l’home abandonat mig mort al carrer pels bandolers, passa el sacerdot que malgrat veure’l marxa per què hi veu la sang i creu que si el toca esdevindrà impur, passa després el levita i, diu el papa, «crec que pensava» que si s’hi hagués barrejat hagués hagut d'anar després davant d’un tribunal a testificar i tenia altres coses a fer. Per tant, també marxa. Finalment arriba el samarità, un pecador, que, en comptes de passar de llarg, se n’apiada. Però encara hi ha un altre personatge, l’hostaler, remarca el papa, que queda parat no per l'assalt dels bandolers, que era una cosa que acostumava a passar pel aquell carrer, tampoc pel comportament del sacerdot i del levita, perquè els coneixia, sinó pel comportament d’aquell samarità. L’estupor de l’hostaler enfront del samarità: «però, que és boig aquest», «no és hebreu, és un pecador» podria pensar. Francesc connecta l’estupor de la gent de l’Evangeli d’avui enfront de l’autoritat de Jesús: «una autoritat humil, de servei», «una autoritat propera a la gent» i «coherent».

Traducció: Mònica Mor —Catalunya Religió