Hodie

El Nadal posa davant dels nostres ulls el gran misteri de la reconciliació de tot l’univers. L’escissió que provenia del pecat original ha estat superada i l’odre primigeni que s’havia perdut ara s’ha restablert. El que semblava oposat ha esdevingut una unitat i la contradicció ha deixat pas a l’harmonia: «El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà» (Is 11,6). Crist s’ha encarnat i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle. Déu ha entrat així en la història humana i ha superat l’abisme que separava la divinitat de la humanitat, la immortalitat de la mortalitat.

Des d’aquesta perspectiva, la litúrgia de Nadal ens converteix a tots nosaltres en espectadors privilegiats d’un gran espectacle còsmic: la conjunció de l’Alfa i de l’Omega, el trobament del principi i de la fi. En el Crist encarnat, temporalitat i eternitat s’han entrellaçat i la història i el temps han quedat transformats definitivament. El temps ha deixat de ser un simple pas dels dies i dels anys per convertir-se en l’àncora amb la qual Déu ho atrau tot cap a ell. Així com Crist assumí una natura humana i l’elevà vers la divinitat, també l’eternitat abraça la temporalitat i la projecta vers l’infinit. L’Esperit Sant, enviat pel Ressuscitat en la Pentecosta, s’amaga misteriosament darrere el transcurs del temps i ho condueix tot vers la plenitud del Crist.

El temps adquireix així un significat soteriològic que era molt estimat per autors de l’època patrística com Màxim el Confessor, però que potser ha estat massa oblidat per nosaltres, fills d’una societat en excés cientista i materialista. Una càrrega soteriològica del temps i de la història que només podem arribar a intuir des del gran Hodie que ens canta la litúrgia de Nadal: Hodie Christus natus est; hodie Salvator apparuit; hodie in terra canunt angeli, laetantur archangeli; hodie exsultant iusti, dicentes: Gloria in excelsis Deo, allelluia.

Crist és l’absolut en el qual concorren passat, present i futur. Així doncs, en el gran «avui» del Crist encarnat ha de confluir també allò que ja ha estat, allò que és i allò que serà. L’hodie de les Vespres de Nadal ens exemplifica d’una manera sublim la capacitat de la litúrgia de donar-nos a conèixer el sentit teològic del transcórrer del temps. En la celebració litúrgica, especialment en l’Eucaristia, en el present s’actualitza de manera constant el misteri Pasqual de la resurrecció del Senyor, a la vegada que ens permet d’experimentar ja ara la tensió escatològica que ens atrau irremeiablement cap a l’encontre amb aquell que era des del principi i que serà eternament.

L’hodie és, en primer lloc, una revalorització del nostre «ara i aquí» com a lloc propi de la nostra salvació. Malgrat les ombres i les foscors que hi puguin haver en el nostre món, l’arbre de la creu està també plantat en el nostre temps i del costat de Crist brollen sang i aigua com a fruits de vida eterna. El nostre present esdevé l’únic moment propici per a ser salvats. La presència de l’Emmanuel –el Déu-amb-nosaltres– enmig nostre és font de joia i d’esperança i hauria d’impedir que ens refugiéssim en la idea de què qualsevol temps passat va ser millor. Viure el present sense esperança vol dir que neguem la presència de l’Esperit Sant en el temps i en la història: el pecat contra l’Esperit consisteix, doncs, en viure sense esperança.

En l’hodie vivim també en l’«ahir» enyorat del Paradís perdut. L’arbre de la creu, del qual penja el fruit madur de la vida, és l’acompliment d’aquell paradís original, en el qual hi havia al centre l’arbre de la vida. Havíem perdut el dret de viure en aquest paradís per culpa de la serp enganyadora. Però ara la Serp Antiga ha estat presa per l’àngel i aquest l’ha encadenada per mil anys i l’ha llançada a l’abisme infernal. La prohibició de menjar el fruit d’aquell arbre ha estat aixecada i ara és Crist mateix que se’ns ofereix com l’autèntic fruit de l’arbre de la creu. Amb la comunió amb el seu cos i la seva sang en l’Eucaristia, les portes del paradís tornen a restar obertes i l’enyorança s’ha convertit en joia.

I finalment, en l’hodie, som també partícips de l’apoteòsic «demà» de la glòria. La litúrgia terrenal ens deixa entreveure ja l’apoteosi de la litúrgia celestial. Enmig del núvol teofànic de l’encens veiem ja com s’estan obrint els llibres. Al centre del paradís celestial hi ha ara el llibre de la vida i han començat ja a anunciar els noms dels primers inscrits. La nostra vida, la nostra existència no és sinó l’esperança que un dia el nostre nom també serà pronunciat i que llavors veurem amb joia esclatant un cel nou i una terra nova, on tots ho serem tot en Crist.

La celebració del misteri de Nadal ens mostra l’entrada de Crist en la història. L’absolut ha entrat en el temps i l’ha superat. Crist ho atrau tot cap a ell i la vertadera llibertat consisteix així en deixar-se apoderar per Crist, en deixar-se atraure cap a ell i en deixar-se transformar en ell. L’experiència del Nadal ens ensenya a viure el nostre «avui» en el seu sentit més profund, ens ensenya a viure el nostre «avui» com a únic moment possible per a la nostra salvació.

Bernat Juliol

Monjo de Montserrat