Homilia del papa Francesc a la casa de Santa Marta. Dimarts 6 de desembre de 2016
La part central de l’homilia del papa és l’Evangeli de l’ovella perduda amb la joia pel consol del Senyor que no ens deixa mai de buscar. «Ell ve com a jutge» -explica Francesc- «però un jutge que acaricia, un jutge que és ple de tendresa: que fa tot el possible per salvar-nos»: no ve «a condemnar sinó a salvar», ens busca a tots i cadascú de nosaltres, ens estima personalment, «no estima la massa homogènia», sinó que «ens estima pel nostre nom, ens estima per com som». L’ovella perduda –comenta el papa- «no s’ha perdut per què no portés la brúixola. Coneixia bé el camí». S’ha perdut per què «tenia el cor malalt» afectat d’una «dissociació interior» i fugia «per allunyar-se del Senyor, per saciar el buit interior que la duia a la doble vida»: trobar-se al ramat i escapar cap al buit. «El Senyor és conscient d’aquestes coses» i «la va a trobar». «La figura que més em fa entendre el plantejament del Senyor amb l’ovella perduda -confessa el papa- és el plantejament del Senyor amb Judes».
«L’ovella perduda més perfecta a l’Evangeli és Judes: un home que sempre, sempre tenia quelcom amarg al cor, alguna cosa per criticar els altres, sempre distant. No sabia la dolçor de la gratuïtat de viure amb tots els altres. I sempre, de la mateixa manera que no se sentia satisfeta aquesta ovella -Judes no era un home satisfet!- escapava. Escapava perquè era un lladre, anava per aquell camí, ell. Alguns altres són luxuriosos, altres... Però sempre escapen perquè senten aquell buit al cor que els separa del ramat. És la doble vida, la doble vida de tants cristians, algun també he de dir, amb dolor, són sacerdots, bisbes... Judes era bisbe, un dels primers, eh? L’ovella perduda. Pobret! Pobret el germà Judes com l’anomenava Mazzolari, en aquell sermó tant maco: «Germà Judes, què passa al teu cor?». Nosaltres hem d’entendre les ovelles perdudes. Nosaltres mateixos sovint tenim alguna cosa, petitona o no tant petitona, de les ovelles perdudes.
El penediment de Judes
El que fa l‘ovella perduda -subratlla el papa- no és tant una equivocació com una malaltia que té al cor i que el dimoni conrea. D’aquesta manera, Judes, amb el seu «cor dividit, dissociat», és «la icona de l’ovella perduda» i que el pastor va a buscar. Però Judes no entén i «finalment quan s’adona del que la seva doble vida ha provocat a la comunitat, el mal que ha sembrat, amb el seu buit interior, que el duia a escapar constantment, buscant llums que no eren llums del Senyor sinó llums com guarniments de Nadal», «llums artificials», «s’ha desesperat». El papa comenta:
«Hi ha una paraula a la Bíblia -el Senyor és bo, fins i tot amb aquestes ovelles, no deixa mai de buscar-les– hi ha una paraula, que diu que Judes s’ha penjat, penjat aquí vol dir «penedit». Jo crec que el Senyor prendrà aquesta paraula i la durà amb ell, no sé, pot ser, però aquella paraula ens fa dubtar. Què vol dir realment aquella paraula? Que fins al final l’amor de Déu treballava en aquella ànima, fins al moment de la desesperació. Aquest és l’anunci, l'anunci ocult que porta el Nadal i que ens demana aquesta sincera exultació que canvia el cor, que ens porta a deixar-nos consolar pel Senyor i no pel consol que busquem per desfogar-nos, per fugir de la realitat, fugir del turment interior, de la divisió interior».
El poder de Déu és la seva tendresa
Jesús, quan troba l’ovella perduda no la insulta, malgrat tot el mal que ha fet. A l’hort de les oliveres l’anomena «Amic». Són les carícies de Déu:
«Qui no coneix les carícies del Senyor està perdut! Aquest és el missatge ocult, aquesta és la sincera exultació que volem avui. Aquesta és la joia, el consol que busquem: que vingui el Senyor amb la seva potència, que són les carícies, a trobar-nos, a salvar-nos, igual que a l’ovella perduda i ens porti cap al ramat de la seva Església. Que el Senyor ens doni aquesta gràcia, d’esperar el Nadal amb les nostres ferides, amb els nostres pecats, sincerament reconeguts, la gràcia d’esperar la potència d’aquest Déu que ve a consolar-nos, que ve amb el seu poder, un poder que és la tendresa, les carícies nascudes del seu cor, el seu cor tant bo que ha donat la seva vida per nosaltres.
Traducció: Mònica Mor —Catalunya Religió
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.