La Pregària d'Assís

El dia era radiant a la ciutat de sant Francesc. La bellesa de l’Úmbria s’agermanava amb les formes magnífiques de les esglésies medievals, els carrers, les places i les cases d’Assís. Feia dos dies, el 18 de setembre, que havia començat la Pregària per la Pau. Assís era plena de milers de persones que es consideraven, segons l’expressió de les benaurances evangèliques, treballadors i constructors de pau. Eren homes i dones de religió –com el patriarca de Constantinoble, Bartomeu I, que celebrava, a més, els vint-i-cinc anys de servei patriarcal–, persones pertanyents al món del pensament –com el polonès Zygmunt Bauman–, polítics en actiu –com la presidenta del Parlament sud-africà–, i una munió de gent que, convocada per la Comunitat de Sant’Egidio, amb la col·laboració de la diòcesi d’Assís i les famílies franciscanes, s’aplegaven per fer sentir un clam a favor de la pau i fer pujar a Déu una pregària ferma i convençuda.

Des del llunyà octubre de 1986, quan el papa sant Joan Pau II va convocar gairebé per sorpresa la primera pregària per la pau, fins ara, trenta anys després, el món ha canviat molt. Però, davant la presència continuada i tenebrosa de la guerra, la pau continua essent un bé que cal promoure, un arbre que cal regar, un esperit que s’ha d’escampar arreu de la terra. L’anomenat «esperit d’Assís» ha bufat cada vegada amb més força durant aquestes tres dècades en què, any rere any, la Comunitat de Sant’Egidio ha impulsat la Pregària per la Pau (els anys 2001 i 2010 se celebrà a Barcelona): la pau demana perseverança i fidelitat a l’esperit que uneix pobles i religions i a l’Esperit que omple la faç de la terra.

Com recordava Etai Yamada, de 92 anys, cap del budisme tendai, que va participar en la primera Pregària per la Pau: «Assís ha estat una inspiració». Certament, Assís ha estat la profecia d’un gran Papa, que el Papa Francesc ha volgut reprendre al mateix lloc i amb el mateix vigor. Assís 2016 ha estat, com va ser Assís 1986, un gran mirall on el món sencer podia visualitzar el compromís de les religions a favor de la pau. Una vegada més, el Papa exercia de principi d’unitat del gènere humà erigint-se d’una certa manera en amfitrió dels credos del món i amb la seva paraula s’adreçava a homes i dones de la religions mundials.

Val la pena glossar la intervenció amb què el Papa Francesc tancava la Pregària per la Pau d’enguany, la qual duia per nom «Set de pau». Una de les idees mestres de la intervenció del Papa va ser la referència a «una pesta que afecta el centre mateix de la religiositat i que genera un nou i tristíssim paganisme: el paganisme de la indiferència». Aquesta és l’actitud de tancament i d’insensibilitat que s’apodera de moltes persones, fins i tot de persones que es diuen cristianes. En alguns països d’Europa, alguns sectors es pronuncien contra els estrangers, com si aquests fossin gent proscrita, se’ls detura amb mesures coercitives i s’obren murs i tanques de filferro perquè no puguin passar. Però allò que fa més mal és veure la indiferència de grans majories, endutes per una vida profundament individualista, en la qual només compta el propi benestar. Aquest nou paganisme no deixa entrar Déu en el cor de la vida. I aleshores tot se’n ressent. La construcció de la pau és vista com un projecte inabastable, propi de gent visionària que no toca de peus a terra. No val la pena –es diu– preocupar-se per la pau: millor si n’hi ha, però, mentre no m’afecti, tant si n’és si no n’hi ha.

Però les religions són les grans vigilants de les mancances humanes, de les persones que sofreixen per guerres oblidades, dels refugiats que es juguen la vida travessant el mar entre Líbia i Itàlia, dels infants que no han conegut cap altra cosa que la guerra, dels ancians que són expulsats de la història com si ja no hi tinguessin cabuda. Les religions han de donar veu als qui estan «sense veu i sense escolta», als qui han estat apartats i empesos vers les perifèries, als qui són víctimes de conflictes que no han creat ni desitgen. Les religions del món estan descobrint una vocació que fins ara figurava entre els seus principis però que no es concretava. Ara és el moment ideal per a portar-la endavant. L’esperit d’Assís és com una taca d’oli que enguany, amb la seva humilitat i senzillesa, ha arribat d’una banda a l’altra del món. Aquest esperit ha d’interpel·lar les religions, grans i petites, perquè s’estengui una convicció: no hi ha guerres santes, tan sols la pau és santa! El nom de Déu no justifica en cap cas la violència, i el qui actua amb violència blasfema contra Ell.

Ara bé, davant la força de les armes, què hi pot fer la pregària? El Papa constata que els creients no tenim armes, i que «creiem en la força mansueta i humil de la pregària». La pregària, juntament amb el diàleg, s’erigeixen en els dos grans mitjans del qui creu en l’Evangeli de la pau. La pregària és, en paraules del Papa, «una força feble», un impuls interior que renova el nostre cor i on es verifica la qualitat del propi compromís a favor de la pau i la justícia. La pregària no és una calidesa momentània, no és una solució mecànica, no és un autoconvenciment que tot anirà bé. El qui prega per la pau sap que de vegades es cansa, que sovint viu en la contradicció de demanar la pau per als qui són lluny però que fa la guerra als qui són a prop, que es veurà obligat a abandonar una lògica molt arrelada: la lògica del conflicte. El constructor de pau que creu en un sol Déu, porta dins d’ell una identitat que li ve de la pregària. El qui prega experimenta les seves febleses, però s’adona igualment de les seves forces, que li vénen donades per la misericòrdia del Pare de tots els homes. Pregar és posar-se en mans de Déu, demanant amb fervor allò que necessitem. La pregària és la principal barrera al conflicte i a les guerres. Fa les paus el qui fa la pau, ja que la relació cordial depèn del fil d’esperança que és la pregària i que, en paraules del Papa, «uneix el cel i la terra».

El camí d’Assís és irreversible. Ja no es beneiran més els canons d’un costat i de l’altre, com succeïa ara fa cent anys, en plena Primera guerra mundial. L’Església de la Pacem in Terris ha entès que la guerra és la mare de totes les pobreses, i que la pau és la font de tota felicitat, perquè tan sols la pau ve de Déu. No hi haurà més camins que portin a la guerra entre germans –i tots els homes som fills del mateix Pare! Hi ha, però, un altre camí irreversible: el camí que porta als pobres, el camí que incorpora la nova santa, la mare Teresa de Calcuta. La mare Teresa va servir els més pobres i ho va fer des de Jesús, és a dir, veient en ells la imatge del mateix Crist. Aquella dona petita dels Balcans va viure l’amor als pobres i va ensenyar-lo a molta gent amb la seva mirada, amb les seves mans, amb la seva pregària constant. La mare Teresa era una dona de pau entre els pobres, i una servidora dels pobres que tenia el somni de la pau entre les persones i els pobles. Dos camins, el de la pau i el dels pobres, han trobat dues icones ben representatives: la Pregària d’Assís i la mare Teresa de Calcuta. Són dos autèntics regals per a l’Església del segle XXI.

Armand Puig i Tàrrech

Rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià