"Jesús ha vingut a cercar i a salvar el que estava perdut"

Audiència general del papa Francesc a la plaça Sant Pere del Vaticà. Dimecres 28 de setembre de 2016

31. El Perdó sobre la creu (cf. Lc 23,39-43)

Estimats germans i germanes, bon dia!

Le paraules pronunciades per Jesús durant la seva Passió troben la seva culminació en el perdó. Jesús perdona: «Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan» (Lc 23,34). No són només paraules, perquè es converteixen en un acte concret en el perdó ofert al “bon lladre”, que era al costat Seu. Sant Lluc parla de dos malfactors crucificats amb Jesús, els quals s’adrecen a Ell amb actituds oposades.

El primer l’insulta, com l’insultava tota la gent, com fan les autoritats del poble, però aquest pobre home, mogut per la desesperació diu: «No ets tu el Crist? Salva’t tu mateix i també nosaltres!» (Lc 23,39). Aquest crit testimonia l’angoixa de l’home davant el misteri de la mort i la tràgica consciència que només Déu pot ser la resposta alliberadora: per això és impensable que el Messies, l’enviat de Déu, pugui estar sobre la creu sense fer res per salvar-se. I no ho entenien això. No entenien el misteri del sacrifici de Jesús. I en canvi Jesús ens ha salvat quedant-se sobre la creu. Tots nosaltres sabem que no és fàcil “quedar-se sobre la creu”, sobre les nostres petites creus de cada dia. Ell, en aquesta gran creu, en aquest gran sofriment, s’hi ha quedat i allà ens ha salvat; allà ens ha mostrat la seva omnipotència i allà ens ha perdonat. Allà es compleix la seva donació d’amor i brolla per sempre la nostra salvació. Morint a la creu, innocent entre dos criminals, Ell dóna testimoni que la salvació de Déu pot arribar a qualsevol home en qualsevol condició, també la més negativa i dolorosa. La salvació de Déu és per a tots, ningú queda exclòs. És oferta a tots. Per això el Jubileu és temps de gràcia i de misericòrdia per a tots, bons i dolents, els que tenen bona salut i els que pateixen. Recordeu aquella paràbola que explica Jesús sobre la festa del casament d’un fill d’un poderós de la terra: quan els convidats no hi han volgut anar, diu als seus servidors: «Aneu ara als encreuaments de camins i tots els que trobeu, convideu-los al casament» (Mt 22,9). Tots som cridats: bons i dolents. L’Església no és només per als bons o per aquells que semblen bons o es pensen que són bons; l’Església és per a tots, i també preferentment per als dolents, perquè l’Església és misericòrdia. I aquest temps de gràcia i de misericòrdia ens fa recordar que no hi ha res que ens pugui separar de l’amor de Crist! (cf. Rm 8,39). Al que viu clavat en un llit d’hospital, al que viu tancat en una presó, a tots aquells que es troben atrapats en les guerres, jo us dic: mireu el Crucificat; Déu és amb vosaltres, es queda amb vosaltres sobre la creu i s’ofereix a tots com a Salvador de tots nosaltres. A vosaltres que patiu tant us dic, Jesús està crucificat per vosaltres, per nosaltres, per tots. Deixeu que la força de l’Evangeli penetri en el vostre cor i us consoli, us doni esperança i l’íntima certesa que ningú queda exclòs del seu perdó. Però vosaltres podeu preguntar-me: “Però, Pare, digui’m, el qui ha fet les coses més dolentes en la vida, pot ser perdonat?” “Sí! Sí: ningú queda exclòs del perdó de Déu. Només cal que s’apropi penedit a Jesús i amb el desig se ser abraçat per Ell”.

Aquest era el primer malfactor. L’altre és l’anomenat “bon lladre”. Les seves paraules són un model meravellós de penediment, una catequesi enfocada a aprendre a demanar perdó a Jesús. Primer, ell s’adreça al seu company: «No tens cap mena de temor de Déu, tu que estàs condemnat a la mateixa pena?» (Lc 23,40). Així posa de relleu el punt de partida del penediment: el temor de Déu. Però no la por de Déu, no: el temor filial de Déu. No és la por, sinó el respecte que devem a Déu perquè Ell és Déu. És un respecte filial perquè Ell és Pare. El bon lladre reclama l’actitud fonamental que porta a la confiança en Déu: la consciència de la seva omnipotència i de la seva infinita bondat. És aquest respecte confiat que ajuda a deixar espai a Déu i a confiar en la seva misericòrdia.

Després, el bon lladre declara la innocència de Jesús i confessa obertament la pròpia culpa: «Nosaltres, amb justícia, perquè rebem el que ens mereixíem per les nostres accions; ell en canvi no ha fet cap mal» (Lc 23,41). Per tant Jesús és allà sobre la creu per estar amb els culpables: mitjançant aquesta proximitat, Ell els ofereix la salvació. El que és escàndol per als que manen i per al primer lladre, per aquells que eren allà i es burlaven de Jesús, això en canvi és el fonament de la seva fe. I així el bon lladre esdevé testimoni de la Gràcia; ha succeït l’impensable: Déu m’ha estimat tant que ha mort sobre la creu per mi. La mateixa fe d’aquest home és fruit de la gràcia de Crist: els seus ulls contemplen en el Crucificat l’amor de Déu per a ell, pobre pecador. És veritat, era lladre, era un lladre, havia robat tota la vida. Però a la fi, penedit del que havia fet, mirant Jesús tan bo i misericordiós va aconseguir robar-se el cel: és un bon lladre, aquest!

El bon lladre, finalment, s’adreça directament a Jesús, demanant el seu ajut: «Jesús, recorda’t de mi quan entris en el teu regne» (Lc 23,42). El crida pel seu nom, “Jesús”, amb confiança, i així confessa allò que el nom significa: “el Senyor salva”: això significa el nom “Jesús”. Aquell home demana a Jesús que es recordi d’ell. Quina tendresa en aquesta expressió, quanta humanitat! És la necessitat de l’ésser humà de no ser abandonat, que Déu li sigui sempre proper. D’aquesta manera un condemnat a mort esdevé model del cristià que confia en Jesús. Un condemnat a mort és un model per a nosaltres, un model per a un home, per a un cristià que confia en Jesús; i també model de l’Església que en la litúrgia tantes vegades invoca el Senyor dient: “Recorda... Recorda el teu amor…”.

Mentre el bon lladre parla en futur: «quan entraràs en el teu regne», la resposta de Jesús no es fa esperar; parla en present: «avui estaràs amb mi en el paradís» (v. 43). En la creu, la salvació de Crist arriba al seu clímax; i la seva promesa al bon lladre revela el compliment de la seva missió: això és salvar els pecadors. A l’inici del seu ministeri, a la sinagoga de Natzaret, Jesús havia proclamat «la llibertat als presoners» (Lc 4,18); a Jericó, en la casa del pecador públic Zaqueu, havia declarat que «el Fill de l’home –és a dir Ell– ha vingut a cercar i a salvar el que estava perdut» (Lc 19,9). Sobre la creu, l’últim acte confirma la realització d’aquest designi salvífic. Des de l’inici al final Ell s’ha revelat Misericòrdia, s’ha revelat encarnació definitiva i irrepetible de l’amor del Pare. Jesús és realment el rostre de la misericòrdia del Pare. I el bon lladre l’ha cridat pel nom: “Jesús”. És una invocació breu, i tots nosaltres podem fer-la durant el dia tantes vegades: “Jesús”. “Jesús”, senzillament. I feu-la així durant tot el dia.

Traducció: Josep M. Torrents —Catalunya Religió