La joia de viure la santedat

Amb una deguda reverència i devoció és necessari aproximar-nos a la paraula «sant». Ve a la memòria ràpidament el cant de lloança que cantem a l’Eucaristia en finalitzar de pregar l’acció de gràcies del prefaci: Sant, sant, sant. A més, acostuma a ser introduït amb una petita introducció: Per això, amb els àngels i amb els sants proclamem la vostra glòria, tot dient:[1].

Aquest cant és una aclamació del poble en un moment molt destacat de la celebració eucarística que mira d’ajuntar la nostra veu amb la dels qui ja estan gaudint de la presència de Déu, i des d’aquesta unió amb la santedat de Déu, el prevere demana que el pa i el vi quedin santificats i consagrats amb el Cos i la Sang de Crist.

Ja amb les paraules de l’Escriptura s’exhorta a viure en la santedat: Sigueu sants, perquè Jo sóc sant (Lev. 11, 45b); Sigueu sants davant meu, perquè Jo, el Senyor, sóc sant i us he separat dels altres pobles perquè fóssiu meus (Lev 20, 26). Després de llegir el capítol 5 de l’Evangeli segons Sant Mateu, amb tot un seguit d’indicacions per mantenir-se en l’amistat amb Déu, trobem una exhortació amb convicció i amb resolució de santedat, de perfecció: Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte (Mt, 5, 48). Convicció que porta a mantenir una ferma voluntat; i una resolució decidida per voler-ho assolir.

Aquest camí és per a tots els cristians. Així també, els qui han acceptat l’estat religiós els és més concret cercar la perfecció pels mitjans a què s’han compromès, amb els vots de pobresa, castedat, obediència i la promesa o vot propi del carisma específic.

En els preveres, l’assoliment de la perfecció ve en viure amb joia tot allò que hom acceptà en el dia de l’Ordenació presbiteral i que el prevere renova cada any a la Missa Crismal: configurar-nos cada vegada més a Crist; ser fidels dispensadors dels misteris de Déu; a més d’observar la promesa de celibat, l’obediència i respecte al bisbe, la constància en la pregària de la litúrgia de les hores...

Amb les paraules que rep l’ordenand el dia de l’ordenació presbiteral, s’exhorta, en les paraules centrals del sagrament, que cada prevere visqui i sigui portador de la santedat de Crist: Et demanem, Pare Totpoderós, que confereixis a aquests servents teus la dignitat del presbiterat. Renova en els seus cors l’esperit de santedat, rebin de Vós el segon grau del ministeri sacerdotal i siguin, amb la seva conducta, exemple de vida[2].

Certament que per mitjà de la Creació provenim de les mateixes mans de Déu; per la Redempció de Jesucrist hem estat retornats a l’amistat amb Déu; pel Baptisme hem rebut el do de l’Esperit Sant, i amb el sagrament de l’Orde presbiteral se’ns renova l’esperit per tal de portar una conducta i exemple de vida a exemple de Crist.

En formar un sol Cos místic amb Jesucrist es produeix una comunitat viva entre tots els seus membres. Els mèrits infinits de Jesucrist són sobreabundants per a la Redempció de tots; també els mèrits de la Mare de Déu i els dels sants i bons cristians ens aprofiten a tots.

Déu ens va adoptar com a fills seus, i encarnant-se el Verb diví ens va fer germans seus, fills de Maria, la seva pròpia Mare. És prou evident que la distància de Jesús a Maria és infinita, com la diferència que hi ha entre Déu i una criatura; però, Déu va exalçar a Maria a una tan alta dignitat que en Ella mateixa té una singularitat única, molt superior a la de totes les altres criatures, fins i tot angèliques. Totes les qualitats i excel·lències, perfeccions i virtuts que Déu va disposar, les va oferir a Maria, per ser la seva Mare, i constituir-la així com a Model i Mare de tots[3].

El preveres, tenim el do de poder viure units a Jesucrist amb una intimitat única, assolint els mateixos desitjos que el Mestre, i així els seus interessos són els nostres; per tant, la redempció i la salvació de les ànimes que van moure a encarnar-se, sofrir i morir, ens han d’interessar fins al punt d’oferir les nostres vides a imitació seva.

¿Com pot ser el prevere més sant i perfecte avui dia? Principalment, tenint una ànima que estimi profundament, ja que solament des de l’estimació, és més fàcil poder viure l’amistat amb Déu i amb el proïsme. Molts i molts sants ho han experimentat de diverses maneres en la seva pròpia vida, però d’una manera especial, única i irrepetible, ho ha viscut la nostra Mare, la Mare de Déu.

Posant-nos davant de Déu i amb la més deguda reverència i delicadesa rebem la mercè d’apropar-nos més a aquest misteri d’amor de la Mare de nostre Senyor, a fi d’il·luminar més encara si cal, a quin amor i a quina santedat els preveres som cridats a viure, compartir i oferir.

Alfred Sabaté Botet

[1] Fragment de la Pregària eucarística II.

[2] S. Joan Pau II, Constitució Apostòlica Pontificalis Romani (n.112)

[3] L.G. nn. 52.69; Francesc, Audiència General, 23 d’octubre de 2013