La glòria d'una dona, la del profeta Ezequiel

En temps del profeta Ezequiel tingué lloc, el 597 aC, la primera deportació dels notables i dels principals artesans de Jerusalem (entre els quals sens dubte es trobava ell i la seva esposa o la que ho seria, cf. Jr 29,5s).

L’exili havia de ser dolorós per ella. No sols les dificultats inherents a tot deportat: un viatge terrible (potser no tant com els que veiem cada dia a les nostres pantalles de televisió) i, un cop arribada a Babilònia amb la seva família, treballs més o menys forçats en bé de l’estat... i calor, molta calor amb molta humitat al costat dels diversos canals de riu Quebar, una meteorologia molt més dura que la de Jerusalem (850 m. sobre el nivell del mar). Una llengua del tot desconeguda, uns veïns menyspreadors (com els que avui veiem arreu). S’hi han d’afegir els nombrosos patiments de tota mena (físics i segurament també psíquics) que el seu home hagué d’aguantar per convèncer els deportats que la derrota seria definitiva, que la ciutat escollida i sagrada cauria. El profeta s’hi jugà el físic molt sovint mostrant com a signe profètic l’estat deplorable del seu cos: èpoques d’afonia (Ez 3,26), mesos de catalèpsia (4,4-8)... L’horror dels exiliats en veure’l deuria ser a vegades considerable, com quan ha de coure davant de tothom el propi pa amb excrements humans (4,12) per indicar fins on arribaria la misèria i humiliació dels “sants” de Jerusalem, la sagrada.

¿No era massa vergonya i sofriment tot això per a una dona jerosolimitana d’origen sacerdotal? A més, el caràcter d’Ezequiel devia agreujar-se amb la tasca esgotadora d’anunciar catàstrofes nacionals a qui no vol escoltar-les, cosa que l’obligava a repetir contínuament els signes profètics de destrucció, i a la seva dona, a aguantar-los. Ella coneixia la bondat del seu home i, d’altra banda, veia com els ancians del poble, malgrat tot, venien a consultar-li qüestions morals i teològiques de tant en tant (8,1; 14,1). Així, doncs ―deuria pensar ella― tanmateix és honorat com a líder espiritual. A més, es consolava sabent que almenys a ells les autoritats de Babilònia no els molestarien (com feien les de Jerusalem amb Jeremies), ja que ell predicava la destrucció de Jerusalem, «l’encís dels seus ulls» (24,21.25). Però era l’amor del seu marit el que li permetia sobreviure el daltabaix en què s’havia convertit la seva llar: per al profeta ella era l’encís dels seus ulls (24,16). I ella ho sabia. Ser estimada així la feia un signe palès de l’altra estimada, Jerusalem, «encís dels seus ulls», els de la «gent rebel» (24,21.25). Però l’esposa d’Ezequiel «morí aquella tarda» fatídica (24,18). ¿Quina culpa hi tenia ella?

Déu digué al profeta:

‘De sobte et prendré la qui és l'encís dels teus ulls. Però no et planyis ni ploris; que no et caigui ni una llàgrima17. Sospira en silenci’. (...)18 Al matí en vaig parlar al poble, i aquella tarda moria la meva muller. L'endemà vaig complir l'ordre rebuda,

Ella no en sabia res de les “meravelles teològiques” de ser signe del poder salvífic i omnipotent de Déu. I el seu home en coneixia una sola cosa: tots els seus signes profètics l’associaven a aquell Déu que sabia salvador encara que ara fos a través de la destrucció de «l’encís dels seus ulls».

Ella ha estat col·laboradora, cogestora lliure d’aquesta vivència personal del profeta, encara que al final, morint, s’hi va trobar sense voler i de forma del tot forçada. Déu havia portat la seva vida per uns camins del tot inimaginables: la plàcida i joiosa vida familiar en el si d’una família a la ciutat santa, una sortida obligada per un recorregut ple de dolors i incomoditats vers la pèrfida Babilònia, una estada allí plena de tensions dins i fora de la nova llar..., coses que no entenia, però que respectava per l’amor del seu espòs i de la paraula de Déu, incomprensions, menyspreus i burles de compatriotes i veïns, per acabar amb una mort del tot inesperada i aparentment cruel.

Ella no coneixia el com i menys el perquè de tot això, però Déu, que sempre dirigeix els nostres camins, l’havia fet col·laboradora de la seva gesta salvífica. No li coneixem el nom, però és una de tantes dones innominades i humiliades arreu, tot i portar la glòria de ser cogestores de salvació.

Enric Cortès