Comença el nou curs.

Comença el mes de setembre i comença el nou curs. L’estiu encara es fa sentir pel que fa a la meteorologia però ja ens orientem cap a la preparació de la nova etapa (2016-2017). I si és bo fer balanç quan arriba el juny, és convenient obrir el curs amb perspectives de futur. Des del punt vista eclesial, tancarem l’Any de la Misericòrdia el mes de novembre, un fruit prominent del qual haurà estat l’Exhortació «Amoris Laetitia», i una sensibilitat difusa però perceptible a favor d’una pastoral arrelada en les persones i els seus problemes reals. Recordant les paraules de sant Joan XXIII, la mesura de la misericòrdia i del perdó ha de prevaler sobre les armes del judici i de l’exclusió. El discerniment i la integració són camins de present i de futur en una Església que, ara més que mai, ha de ser mare i no madrastra, mestra i no jutgessa dels seus fills.

La mirada vers l’Església catòlica, guiada pel papa Francesc, creix dia rere dia. Malgrat les nostres debilitats, personals i estructurals, i el nostre pecat, que sovint ens encalça, augmenta l’atenció vers l’Església de Roma i la seva paraula en un món global i globalitzat. Particularment, la paraula del Sant Pare, des dels seus tuits fins als seus excursus quan parla, des dels seus discursos als seus documents programàtics, és acollida per milions de persones, moltes de les quals no pertanyen a la comunió catòlica però que acullen de grat el magisteri papal. Enmig de la buidor d’una existència concebuda com a consum (on les coses es fan servir i es llencen), enmig de la foscor d’una vida amenaçada pels seguidors i servidors de la violència (els terroristes i els qui fabriquen les armes que maten), enmig de les malalties de la solitud i l’individualisme (que molts pateixen resignant-se a viure sense viure), enmig del rebuig i la manipulació dels infants (obligats a treballar, forçats a ser assassins, empesos a fugides solitàries que els posen en mans de màfies de tot tipus), enmig de la condemna que sofreixen molts ancians (aparcats en cases o institucions que els deixen sense dignitat), la paraula de l’Evangeli, que l’Església creu i anuncia, és l’esperança del món, segurament l’única. Molts que no són catòlics ni cristians ho han entès. Entenguem-ho també nosaltres.

I per entendre-ho, cal que hi hagi una conversió pastoral i missionera que cadascú es faci seva. En el Decret sobre l’ecumenisme del Concili Vaticà II es deia que l’Església que peregrina és cridada pel Crist a una «reforma continuada» (Unitatis Redintegratio 6). I aquesta reforma, en la proposta del papa Francesc, passa per «una opció missionera capaç de transformar-ho tot», de manera que allò que l’Església promou i fa s’orienti a comunicar l’Evangeli en el món d’avui i no tant a «l’autopreservació» (Evangelii Gaudium 27).

Aquest darrer terme és important. La finalitat de l’acció de l’Església no és la de convertir-se en una estructura de poder –una altra cosa és que sigui respectable i respectada en un món plural–, ni l’esforç pastoral pot quedar limitat a reforçar numèricament les assemblees litúrgiques –el poble cristià és molt més gran que els qui assisteixen a les eucaristies dominicals. La noció pastoral clau és la de «evangelització», és a dir, obrir temps i moments d’Evangeli en la vida de les persones amb les quals entrem en contacte, que sortim a trobar, que vénen a trobar-nos. Som en una època de «pastoral total», no parcial ni fragmentada, aquella pastoral mesquina que es confon amb una burocràcia eclesial mal portada. Una Església que no s’autopreserva, que posa la missió al capdavant dels seus interessos, que viu i és en el món tot i no ser del món, que no es refugia en les seves pròpies estructures, que és creativa a l’hora d’estendre ponts, que es presenta amb la simpatia de l’Evangeli, que manté la seva identitat de missatgera del Crist Senyor i Salvador gràcies (no malgrat!) al diàleg i a la construcció compartida d’un món divers, que no té por de connectar amb els qui més lluny sembla que estiguin, aquesta és l’Església que canvia l’autopreservació en la missió. Aquesta és l’Església que Jesús volia i que els apòstols ens han transmès mitjançant la «viva vox Evangelii», la veu viva de l’Evangeli (Dei Verbum 8).

Cal baixar, però, a la dimensió personal del tema. La recerca de l’autopreservació és una pedra d’ensopec dels qui serveixen la Paraula, l’altar i els pobres. El prevere pot quedar immers en una estructura eclesial carregada de bones intencions i de bona voluntat, però replegada sobre ella mateixa, i aleshores ell mateix pot arribar a entendre’s tan sols dins aquella estructura, que el preserva i el protegeix. Ara bé, l’apòstol és el qui, en paraules de Pau, ha passat per perills i treballs, pendent del «neguit de cada dia», que és «la preocupació» per les comunitats de les quals és pastor (Segona carta als Corintis 11,26-28). Pau, certament, no s’ha autopreservat. S’ha donat intensament a l’Evangeli del Senyor Jesucrist, mort i ressuscitat, fins al punt que pot exhortar Timoteu, el seu fill en la fe, dient-li: «Sigues sobri en tot, suporta els sofriments, fes obra d’evangelitzador, compleix bé el teu ministeri» (Segona carta a Timoteu 4,5). En altres paraules, no et preservis, no et tanquis en un reducte, no et planyis si pateixes, considera que la teva corona són les persones que escoltaran l’Evangeli que anunciïs, dóna’t generosament. Això és el que se’t demana com a home d’Església que ets!

Un breu colofó. El qui no s’autopreserva no s’autoregula, no es converteix en mestre de si mateix ni es limita a buscar pseudo-mestratges (que sovint són afalacs de la pròpia vanitat o bé es converteixen en inútils «jocs» entre iguals). L’autoregulament és, en darrer terme, una manera d’autopreservar-se, de mantenir el propi estatus sota l’aparença d’una conversió. La vida espiritual demana evitar, de totes passades, l’autoregulament i cercar el mestratge seriós d’un «sènior», al qual cal seguir escrupolosament com a veu de Crist en tu. Obrim el curs amb la ferma intenció d’apartar l’autopreservació i l’autoregulament. En el seu lloc, posem-hi la missió i la docilitat.

Armand Puig i Tàrrech