Vida i missió del prevere a la llum del salm 23

El Magisteri recent de l’Església ha volgut reflexionar profundament sobre el misteri de l’Església. Això ha significat una revisió igualment pregona de la persona i missió del prevere en l’Església i el món actual. Lumen gentium (1963), concretament, proposa un nou marc d’interpretació del ministeri pastoral, entenent l’Església com a Poble de Déu i Cos sacerdotal de Crist. D’aquest sacerdoci, se’n participa pel Baptisme (sacerdotium commune) i de manera peculiar pel sagrament de l’Orde (sacerdotium ministeriale). Havent passat ja més de mig segle de la proclamació magisterial, volem aprofundir-hi des d’una perspectiva complementària: des d’una lectura teològica del salm 23. Pretenem nodrir la pietat i l’espiritualitat dels preveres que encarnen, secundi meriti munere, la missió i la sol·licitud dels successors del Col·legi apostòlic.

1. El salm 23: aproximació exegètica

El salm 23 és un càntic de lloança, produït en el context vital de Jerusalem. La data de composició no té consens majoritari d’estudiosos: uns el col·loquen després de l’exili, i altres, anteriorment. Desenvolupa dues al·legories sobre Déu: la del pastor (vv. 1-4) i la d'un cap de casa marcat per l'hospitalitat (vv. 5-6). D'aquesta manera el salmista vol manifestar la confiança que com a creient té envers Déu.

1.1. Déu, el Senyor, Pastor sol·lícit (vv. 1-4)

El Senyor és el meu pastor: no em manca res. Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l'aigua, i allí em retorna. Em guia per camins segurs, per amor del seu nom. En la primera estrofa el pseudònim rei David mostra la importància de la guia divina en la seva vida: viure la fidelitat envers Déu és «caminar pels senders de justícia gràcies a la invocació del Nom diví». L’al·legoria d’un pastor en terres semiestepàries, típiques del contorn de Jerusalem, serveix com a vehicle poètic per a indicar la providència de Déu envers el seu Poble –així ho entengué el Targum posteriorment– i la resposta de fidelitat per part del seu ramat.

La seguretat de fe que hem de tenir els fidels invocant el nom del Senyor, com dirà al v. 3: «per causa del seu Nom». Les dificultats i els perills de la vida present, simbolitzats pels wadys profunds plens de feres i hostilitats ambientals, no superen la seguretat moral del salmista, ni del creient en general, ja que, un cop hom invoca el nom del Senyor, Ell és amb nosaltres: «No tindré por del mal, perquè tu ets amb mi» (v. 4b). La vara i el bastó del Pastor són símbol de l'acció procidencial divina, que es concreta en accions de salvació.

1.2. Déu, el Senyor, Amfitrió hospitalari (vv. 5-6)

Davant meu pares taula tu mateix enfront dels enemics; m'has ungit el cap amb perfums, omples a vessar la meva copa. Ben cert, tota la vida m'acompanyen la teva bondat i el teu amor. I viuré anys i més anys a la casa del Senyor. A la segona estrofa, la imatge metafòrica és la d'un cap de casa hospitalari: que tracta els hostes seguint els cànons orientals tradicionals (parar la taula, ungir el cap amb oli i omplir la copa de la beguda) de manera exemplar. És al v. 6 quan hom esbrina la intenció última del salmista: està parlant de l’activitat litúrgica del Temple de Jerusalem, on levites i sacerdots desenvolupen la seva missió cultual, i Déu nodreix i acull el seu Poble fidel.

La seguretat que experimenta el ramat a l'estrofa anterior, ara es concreta en la bondat i la misericòrdia divines comunicades al Temple sant, i a tot Israel. De fet, ja en altres ocasions, el salmista parla del seguiment de Déu amb aquesta metàfora pastoril i domèstica, molt en ús en l’àmbit cultual de Jerusalem.

2. Relectura teològica i pastoral del salm 23

2.1. Jesús, el bon Pastor

El IV Evangeli pren la imatge del bon Pastor i la reinterpreta cristològicament (cf. Jn 10,1-6): Jesús guareix el cec de naixement com a signe d’una curació transcendent, de la ceguesa que implica la manca d’una fe vivificada d’amor diví (cf. Jn 9,35-41), i Joan ho argumenta amb la paràbola del bon pastor i les ovelles dòcils. L’Església és simbolitzada pel ramat «dòcil» a la veu del Pastor. Ella vol nodrir-se de la fe com a camí de salvació i de plenitud, que Jesús ha obert amb el seu Pas vers el Pare (cf. Jn 1,17; 13,1). La missió, doncs, de Jesucrist, és la missió del Pastor bíblic per excel·lència, que guia el ramat eclesial vers la transcendència del Pare, vers el si de Déu (cf. Jn 1,18; 20,17).

2.2. El prevere, ministre sacramental del pastoreig de Jesucrist

a) La clau de volta presbiteral: pasturar

El prevere té aquest doble horitzó que ens han dibuixat les dues perícopes al davant: la vida seva no és un puzzle d’activitats solapades una amb l’altra o sense cap fil conductor espiritual. Precisament la missió presbiteral és una: pasturar. Això significa: donar resposta al desig de plenitud que tenen els fidels. El prevere actualitza la sol·licitud pastoral de Jesucrist Cap, Espòs, Pastor i Mestre de l’Església, treballant tant la dimensió contemplativa –principalment per mitjà de l’oració d’intercessió (com afirma el Ritual d’Ordenació)–, com la dimensió proactiva, que es concreta en la coordinació i gestió liderada i compartida corresponsalment amb els fidels batejats de l’apostolat públic de l’Església diocesana.

b) La predicació del prevere orientada a la formació d’agents de pastorals

La predicació del Nom de Déu és l’ànima de la vida concreta del salmista (v. 3); caminar per senders de justícia és la conseqüència directa de l’afiançament espiritual dels creients, quan experimenten la sol·licitud de la Providència del Pare en les seves vides. Traslladat a la vida ministerial, a la llum del salm 23, comprenem que això és possible en ell quan la seva disposició actitudinal –tota la seva vida i la seva actuació– té per objectiu ferm el nodriment espiritual i pràctic dels fidels, sia per l’ensenyament tècnic del missatge de la Paraula de Déu, sia per la celebració espiritualment intensa del Déu que s’hi revela. Si haguéssim de buscar una metàfora complementària, escolliria la fam i la set, de què és responsable el pastor. I així, la millor expressió evangèlica d’aquests delers de la comunitat dels fidels és Mt 5,6: feliços els qui desitgen una vida de relació amb Déu plena de veritat: en rebran el sadollament per part del nostre Déu transcendent!

c) Acompanyament en les situacions difícils de la vida present

El salm 23 ens parla de dificultats i viaranys obscurs. La pastoral contemporània cerca donar resposta als fidels actius en un món plenament en canvi. Podem veure reflectida aquesta realitat en la descripció allargada dels viaranys difícils que el ramat del bon Pastor ha de transitar: valls oscures, i camins no pas dreturers. Les respostes amarades de realisme i alhora d’humil esperança teologal que provenen del prevere, acompanyant dels processos intensos de caritat pastoral envers els fidels, serveixen per a dissipar dubtes i suggerir accions discrecionals que ajudin al fidel a escollir viure plenament les conseqüències de l’Evangeli, essent llum per al món i sal per a la terra (Mt 5,13).

d) L’Eucaristia, cimal d’un acompanyament pastoral reeixit

Una de les metes de l’acció pastoral que el mateix Concili Vaticà II proposa és la celebració eucarística (SC 10) com a font de vida que renova el dinamisme eclesial. De fet, la unitat eclesial té com a origen la unitat del Pa eucarístic del qual tots combreguem (LG 3), gràcies al ministeri dels preveres i bisbes (LG 3; 7; 10). L’efecte d’una adient celebració eucarística és la compactació de la unitat eclesial (LG 17), i ensems d’una acció pastoral completa. Acció que es pot definir com a coherent, harmònica, espiritualment orientada a la santedat, i que es pot traduïr sintèticament com oferir un testimoni creïble per a les noves generacions que la vida cristiana és la manera més idònia de plenitud humana, perquè ens dóna un sentit d’amor i solidaritat, i perquè ens manté vius fins i tot després de morir, gaudint de la visió de Déu en el seu Temple celestial, com canta el salm que glossem: «Viuré anys i més anys a la casa del Senyor» (v. 6).

Marcos Aceituno