Arriba el període estival

Arriba el període estival i la nostra revista s’adreça als seus primers destinataris (preveres i religiosos) però també a altres lectors (seminaristes i novicis, laics i laiques) amb el desig d’unes bones i guanyades vacances. Encara el mes de juliol serà temps de diverses activitats pastorals (colònies, trobades com la JMJ a Varsòvia, cursos, seminaris), però cada vegada més tot anirà baixant de voltatge i entrarem en l’habitual calma del mes d’agost, trencada per la lluminosa festa de la Mare de Déu. Tanquem un curs, el 2015-2016, que és el de l’Any Sant de la Misericòrdia (el qual es perllongarà fins a finals d’any), el del segon Sínode de la Família i de la important Exhortació Apostòlica subsegüent Amoris Laetitia del Papa Francesc, el de la constitució de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, òrgan acadèmic de l’Església catalana, amb les seves tres facultats i els seus vuit instituts superiors (1 d’octubre de 2015), el del relleu del Cardenal Lluís Martínez Sistach com a Arquebisbe de Barcelona (2004-2015) i l’arribada de Mons. Joan Josep Omella, nou Arquebisbe (27 de desembre de 2015).

EL BON PASTOR s’ha fet ressò de tots aquests fets d’Església, que han anat acompanyats de diversos episodis que han afaiçonat una situació mundial complexa, cada vegada més marcada per la globalització, la fragmentació, una economia mancada de solidaritat, els esclats sagnants de violència (la terrible guerra a Síria i a Irak, els atemptats terroristes a Europa i Àfrica), el problema lacerant dels refugiats (sobretot els qui voldrien accedir a Europa), l’atzucac en què es troba l’Europa del benestar i de la crisi, de la demografia en caiguda lliure i de la crisi i d’un projecte que ha tocat fons amb l’anomenat Brexit. A escala propera, cal esmentar les incerteses que presenten els diversos projectes polítics, tant a Barcelona com a Madrid, el pertinaç percentatge d’atur sobretot femení i juvenil, el desmembrament de la consciència ètica tant a nivell personal com col·lectiu, la crisi de les classes mitjanes i l’alt percentatge de persones que han de viure per sota del necessari. Tot plegat dibuixa un panorama més aviat preocupant.

Entremig, l’Església que pelegrina a Catalunya continua el seu camí de fe i d’amor, enmig de llums i d’ombres, d’esperances i de dificultats, cercant de viure i expressar la seva vocació de servidora de l’Evangeli de Jesús, maldant per dispensar els misteris divins com a sagrament de salvació i instruir en el missatge que li ha estat confiat, intensificant les seves capacitats d’acollida dels pobres i dels refugiats (arribats mitjançant els corredors humanitaris, dels quals el Papa s’ha fet valedor i impulsor), mirant de fer-se present com a Església en sortida en un món mancat misericòrdia i de justícia i alhora atent a la recerca del sentit, escampant una cultura que poua en l’Evangeli del present i del passat (les arrels antigues que han de ser tornades a proposar) i que mira cap al futur, assumint la missió i l’evangelització com a projecte senyer de la seva catolicitat tal com s’expressa en l’Exhortació Evangelii Gaudium, guia de tota l’Església en l’hora actual.

Davant de tot això, i com a punt de meditació d’aquest estiu, m’agradaria reprendre un comentari que el Papa Francesc va fer en el discurs als participants en el Congrés de la Diòcesi de Roma el proppassat 16 de juny. Una citació de Joel 3,1 («els vostres vells tindran somnis, i els vostres joves, visions») va portar-lo a fer dues afirmacions. La primera es refereix al caràcter complementari de vells i de joves: «en els somnis dels nostres ancians rau sovint la possibilitat que els nostres joves tinguin noves visions... són dues realitats que van juntes i que es necessiten l’una a l’altra». La segona subratlla el desencert que suposa arraconar les persones grans i la importància que té tenir-les en compte, sobretot per part de les persones joves: «deixant de banda (els ancians), deixem de banda la possibilitat d’entrar en contacte amb el secret que els ha permès d’anar endavant».

El Papa parla a la realitat de les famílies, però és pertinent aplicar les seves paraules a la realitat dels presbiteris diocesans i de les congregacions religioses. De fet, la categoria de «família» escau tant bé als uns com a les altres. N’hi ha prou de recordar la terminologia de «pares»i «germans». Doncs bé, en una família es produeix un intercanvi de béns que redunda en bé de tots: els més grans aporten la riquesa de la saviesa, acumulada en anys d’experiència, i els més joves contribueixen amb les seves energies i la seva creativitat. En una família reeixida el respecte actiu pels dons que l’altre posseeix fa que ningú vulgui afirmar-se de manera excloent, ni en nom de l’experiència ni en nom de la innovació. El punt de partença no ha de ser una pugna per veure qui es queda amb les decisions, sinó una concòrdia per veure què és allò que és més convenient a tots. D’altra banda, totes les energies gastades en una pugna així, són realment energies perdudes. Una pugna deixa sempre vencedors i vençuts o, el que encara és pitjor, s’acaba amb un compromís que sovint deixa insatisfets uns i altres.

A les nostres realitats eclesials no es pot raonar com el món raona, emprant el mite del «juvenil» com a quelcom que és bo per si mateix i del «vell» com a quelcom que ja ha decaigut –després resulta, paradoxalment, que el pròxim President dels EEUU tindrà 68 (H. Clinton) o 70 anys (D. Trump)! A l’Església és bo funcionar d’una altra manera. No s’avança sobre contraposicions, en aquest cas generacionals, sinó sobre la presa en consideració dels uns i dels altres, sobretot dels qui tenen més anys, i, per tant, com subratlla el Papa, més experiència. Aquesta presa en consideració inclou el debat sobre els diversos temes, l’escolta de l’altre i la presa de decisions. Un prevere pot envellir, però mai no abandona la il·lusió pel seu ministeri. Un religiós pot anar posant anys, però sempre portarà al cor la seva missió i el seu carisma. Més encara, posar anys no vol dir deixar de viure la vida amb esperança i futur. Ben al contrari, la persona anciana que s’ha consagrat a Déu, com els altres ancians, fa la seva aportació, com a home o dona de pregària, a la realitat eclesial per a la qual ha donat la vida.

D’altra banda, cal reflexionar a fons sobre el tracte i l’atenció que mereixen les persones ancianes que han dedicat tota la seva vida al servei de l’Evangeli. No es tracta tan sols d’«organitzar» bé les coses des de les respectives institucions per tal que, com es diu habitualment, «no els falti res». Plantejar-se aquí la pura assistència seria actuar com massa sovint són tractats els ancians, que acaben en una residència on mai no se senten com a casa seva. Em refereixo a l’afecte que els membres joves de la família, diocesana o religiosa, són cridats a donar a aquells que han estat fecunds sembradors de la Paraula de Déu i fidels treballadors de la seva vinya. L’amor als ancians ajuda els joves a tenir visions –perquè no hi ha visió sense misericòrdia–, i desvetlla els somnis en els vells –perquè no hi ha somni sense afecte concret. No ens creguem el discurs de conflicte entre generacions. No ens el creguem ni el promoguem. Ben al contrari, els grans amics dels ancians són les persones que s’interessen per ells, també i sobretot els infants que els visiten i els estimen.

Que tinguem un bon estiu!

Armand Puig i Tàrrech

Rector de l’Ateneu U. Sant Pacià