Pasar al contenido principal

Emprem sovint el mot comunitat cristiana referint-nos a la pròpia parròquia o al grup parroquial o a qualsevol altre manifestació grupal d’Església. Si ens fonamentem en les primeres comunitats cristianes, llegim en el llibre dels Fets “Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots... La multitud dels creients tenien un sol cor i una sola ànima... Eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries... I la gent sentia un gran respecte” (Fets 2,42-45; 4,32). Sovint en les comunitats cristianes d’avui observem relacions superficials, un excés d’individualisme, poca sensibilitat per a atendre la situació dels altres, dificultats per a atorgar perdó, manca d’unitat de criteri i d’acció... Contemplem gestos i expressions com la meva missa; el meu banc de l’església; en aquesta parròquia sempre s’ha fet així, des que va venir aquell mossèn i d’això ja fa set anys; la celebració dels sagraments en el dia i hora que jo en sento necessitat; primers bancs buits en el temple i fins i tot si som pocs ben dispersos; en dies de primeres comunions buscar alternatives perquè la missa no sigui tan llarga; mirar quin mossèn fa les homilies més breus; perquè el mossèn posa baptismes dintre la missa? ...

Davant de fets com aquests cal plantejar-nos si veritablement som comunitat cristiana on ens coneixem i ens estimem o bé un conjunt de persones que ens trobem sota un mateix sostre. Ben segur, que no es pot generalitzar. Però segurament hem d’aprofundir de nou en el sentit de la paraula koinonia, que podem traduir com a confraternitat.

Avui, les persones no es queden o marxen de l’Església per raó de les seves creences, sinó per un sentit de pertinença a la comunitat. Fa cinquanta anys si et comportaves adequadament i creies correctament podies pertànyer a la comunitat. Actualment, molts canvien la seva manera de viure i el seu comportament si tenen la possibilitat de descobrir-ho i dóna sentit a les seves vides. Així hem passat d’una cultura de comportar-se – creure i pertànyer a una nova cultura de pertànyer perquè es creu i això determina un comportament.

Aquesta nova realitat ens és d’una gran exigència fonamentada en l’acolliment. Ens demana, com assenyala el Papa Francesc, una Església en sortida, un sortir de nosaltres mateixos, de la nostra autoreferència, del sempre s’ha fet així, cap a les perifèries perquè tothom, des dels qui es plantegen quelcom fins als més allunyats, s’hi puguin sentir convidats; amb el perill que podem prendre mal perquè és una nova aventura que ens demana superar els nostres propis prejudicis i un canvi de mentalitat en tantes qüestions. No oblidem però que el Papa Francesc prefereix una Església accidentada perquè es qüestiona i arrisca davant d’un immobilisme!

¿Estem disposats a proveir d’oportunitats i experiències de pertinença a aquells qui encara no creuen ni es comporten?

Això ens demana tenir en compte la tradicional distinció entre lex gradualitatis i gradualitas legis, la llei de la gradualitat enfront de la gradualitat de la llei que trobem en la disciplina pastoral de la teologia moral. Significa ajustar-nos al codi moral ajustant-nos a la persona que està fent gradualment un procés de canvi i transformació. Un procés gradual d’acompanyament des de la trobada amb la comunitat a la trobada amb Déu qui canvia la seva vida.

L’Església ha de ser el lloc de la misericòrdia gratuïta, on tothom pugui sentir-se acollit, estimat, perdonat i encoratjat a viure segons la vida bona de l’Evangeli, Evangelii gaudium 114.

Convé fomentar l’encontre de tots els membres de la comunitat parroquial en l’eucaristia dominical com a font i cimal de la vida comunitària; i acompanyar-la de moments de convivència que facin més familiar i fraterna la parròquia. Concentrar esforços en la seva preparació amb “intencionalitat”. Eucaristies que permetin tres experiències: trobar-nos, celebrar i conviure. Cal que tots els fidels, a través del que es viu i es diu a la missa, es vagin sentint convidats a iniciar un camí de creixement en la vida cristiana. Si s’hi troben bé, troben interessant el que van descobrint, experimenten canvis positius en les seves vides, perseveren; al mateix temps que la comunitat es regenera i s’enriqueix amb les fortaleses de cada un dels seus membres.

Joan Casals

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.