El diàleg en un món global és irreversible

Des de fa uns quants anys en les societats occidentals es percep la religió islàmica com un problema que molts consideren gairebé insoluble. Un percentatge alt de ciutadans opinen que Islam és sinònim de violència i mort, de destrucció i de sang. Les imatges de la propaganda gihadista, difoses per la xarxa, es confonen amb les imatges dels atemptats de París i Brussel·les, que resten en l’arxiu de la memòria col·lectiva d’Europa com a sinònim de la pura barbàrie, en expressió del sociòleg Manuel Castells. Hi ha un sentit esgarrifós d’omnipotència, de decidir impunement sobre la vida de l’altre, al marge de tota consideració –per petita que sigui– d’humanitat. Matar es converteix en el joc de l’eliminació i de la brutalitat, comès per éssers humans als quals sembla que se’ls hagi extirpat l’ànima, com si algú els hagués arrencat els sentiments i els hagués immunitzat contra el bé. Es tracta de fer mal, de fer-lo buscant l’excés, sense límits, sense autolimitacions, fins i tot pagant amb la pròpia vida. La vida, el tresor més preuat que hem rebut, allò a què ens aferrem quan naixem i quan morim, perd tot el seu valor. El qui juga a fer de déu amb una omnipotència violenta i cega, juga amb la pròpia autodestrucció, i de fet acaba autodestruint-se.

Potser caldria entendre més de prop la força del mal en el món, la llavor d’odi i de violència que escampa el príncep de la divisió i de la mentida. I també potser caldria no posar-nos al marge d’un mal que té molts tentacles, que entra dintre els cors sense que te n’adonis i que, finalment, et desarma l’esperit. Hi ha molta gent, a Europa, que viu amb por i adopta posicionaments de refús de l’altre per raons racials i religioses, que acaben confonent-se. Per exemple, un terme com «moro», que és de signe racial –algú que té la pell fosca–, acaba identificant-se amb «adepte a l’Islam» i esdevé una paraula dita sovint amb to de menyspreu. Hi ha un racisme explícit, que es manifesta com a tal, i una negació implícita de l’altre, la qual es presenta com una temptació subtil. Es pot practicar una violència «tova», que no sembli violència, però que sigui la conseqüència del rebuig fàctic de l’altre com a ésser humà.

Aquest és el punt fonamental: la consideració de l’altre. El logotip de l’Any de la Misericòrdia convida a una reflexió sobre qui és el nostre proïsme. Les cares dels dos homes, el qui carrega i el qui és carregat, són idèntiques. La lliçó és clara: Jesús és el bon samarità que es carrega el ferit a les espatlles, i el ferit és un alter Christus, el mateix Jesús, que necessita que algú en tingui cura. L’altre és com jo mateix. Per això, Jesús formula el segon manament dient: «estima els altres / el proïsme com a tu mateix» (Marc 12,31). Entre l’altre i jo no hi ha cap diferència essencial. La moderna genòmica ha demostrat que els gens d’un escandinau i d’un pigmeu són els mateixos en un percentatge altíssim. Per tant, la diferència prové de la consideració que l’altre em mereix, no del fet de l’altre, que és molt semblant a mi. El diàleg és la primera forma de relació entre els humans, quan aquests no són mediatitzats per la violència, que tot ho arrana.

La base teològica i antropològica del diàleg entre els éssers humans és la seva fonamental igualtat, la seva radical coincidència, la seva comuna condició de fills de Déu. I, al costat d’això, de les grans semblances que es constaten a nivell de natura, apareixen grans contrastos a nivell de cultura. Per això, el diàleg és irreversible en un món global on les afinitats i les dissemblances es verifiquen dia rere dia, on el coneixement de l’altre porta de seguida a veure’n allò que és idèntic i allò que és divers. En un món global tot tendeix a barrejar-se, tot porta al mestissatge, però alhora sorgeixen en aquest món intents de construir societats uniformes, sense matisos ni diversitats, societats de pensament únic on tothom es veuria obligat a seguir els dictats de la majoria. En la dècada dels noranta es van viure als Balcans projectes de neteja ètnica, es van voler construir societats d’un sol color –nacional i religiós–, que han dut a una forta fragmentació, institucionalitzada políticament. Ara en la segona dècada del segle XXI, ha sorgit en l’Islam forces centrípetes de grans dimensions, i molts musulmans han cregut que en els països de majoria musulmana només hi podien viure musulmans. El cristianisme, doncs, n’havia de ser foragitat, ja que era una dificultat per construir una societat uniforme, unitària, sense cap matís.

En aquest context el Papa ha rebut Ahmad al-Tayyib, el gran imam o xeic d’Al Azhar, la universitat més gran de l’Islam sunnita, ubicada al Caire. I l’endemà el mateix al-Tayyib va participar en una trobada a l’ajuntament de París amb el Prof. Andrea Riccardi. És del tot recomanable reprendre les idees de fons que es van desplegar en totes dues ocasions. La primera és que van ser reunions fetes sota el signe de l’amistat i del diàleg. Tant és així que l’imam, un dels líders del sunnisme. va convidar el Papa a visitar-lo al Caire. Pel seu costat, a París el Prof. Riccardi va parlar d’un diàleg que es duia a terme, no entre cristianisme i Islam, sinó entre Occident i Orient, entesos com a bressol de civilitzacions religiosament plurals, en les quals hi ha diverses realitats que han de conviure entre elles. A l’Islam català, per exemple, pertany més d’un 4 % de la població de Catalunya –un percentatge entre els més elevats d’Europa.

Aquest és el cas dels països de l’Orient Mitjà, de majoria musulmana i de minoria cristiana –la qual ha patit grans sofriments ran de les guerres d’Irak i Síria, incloent-hi la persecució i el martiri, i ha perdut centenars de milers de fidels que han hagut de fugir. Però també és el cas dels països d’Europa on hi ha implantades de manera consolidada comunitats musulmanes, que són minoritàries a l’interior d’una majoria històricament cristiana, però amb grans bosses d’indiferència religiosa i fins i tot amb bosses d’ateisme. En una paraula, el món global afavoreix l’intercanvi de civilitzacions, dins les quals hi ha els credos religiosos.

Davant aquesta situació complexa, el Prof. Riccardi afirma que la resposta que Europa necessita és l’acollida i el diàleg, malgrat la gran dosi de populisme, un subproducte que creix en societats emotives i culturalment dèbils, que s’ha estès en força països europeus, i malgrat la indiferència, resultat de la crisi de valors i de la desculturalització. Les ciutats d’Europa són ciutats que alternen la tristesa i l’explosió, que passen d’un gris fosc a un vermell llaminer i fugisser, que es mouen entre la malaltia del buit existencial i el llast de la solitud i l’individualisme.

Pel seu costat, al-Tayyib comparteix el punt de vista de la integració de les minories i denuncia amb força l’Islam violent. Dels actes terroristes diu que «s’oposen a la naturalesa humana, als ensenyaments de les religions i a les lleis», i que «no prenen en consideració la justícia divina». L’imam recorda igualment que cal resoldre la qüestió palestinenca per tal que la pau arribi a l’Orient Mitjà. Pel que fa al futur, diu que cal buscar els valors humans comuns a Orient i a Occident, de manera que s’arribi a una afirmació neta de la convivència: «els no musulmans tenen els mateixos drets i els mateixos deures que els musulmans» és el principi que resumeix la seva ètica política. En el cas d’Europa això vol dir que cal una integració positiva: els musulmans són totalment ciutadans europeus i aquest fet comportarà que puguin preservar la seva identitat religiosa. Al-Tayyib conclou dient que a la llibertat i a la igualtat, cal afegir-hi la fraternitat: «el musulmà és germà del no musulmà i és semblant a ell en humanitat». Aquest és, segons ell, «l’ensenyament suprem». L’home és imatge de Déu!

Voldria esmentar el missatge que l’imam d’Al Azhar va dipositar prop de la sala Bataclan, indret d’un dels atemptats de París: «Vinc aquí per manifestar clarament a tots vosaltres, en nom de l’Islam, que està prohibit vessar la sang d’éssers humans, sang preservada i custodiada per Déu. La relació que Déu ha establert entre els éssers humans és una relació de pau, fraternitat i solidaritat. El terrorisme no té lloc en cap país o religió». És el missatge d’un musulmà, que ben bé podria ser el missatge d’un cristià. Aquestes paraules apunten a un món on la convivència floreixi i la pau regni. Feliços els qui les pronuncien!

Armand Puig i Tàrrech