Pasar al contenido principal

Audiència general del papa Francesc. Dimecres 25 de maig de 2016

La pregària font de Misericòrdia (cfr Lc 18,1-8)

Estimats germans i germanes, bon dia!.

La paràbola evangèlica que acabem d’escoltar (cfr Lc 18,1-8) té un ensenyament important: «La necessitat de pregar sempre, sense cansar-se mai» (v. 1). Per tant, no es tracta de pregar alguna vegada, quan em ve de gust. No, Jesús diu que cal «pregar sempre, sense cansar-se». I presenta l’exemple de la vídua i del jutge.

El jutge és un personatge poderós, cridat a emetre sentències sobre la base de la Llei de Moisès. Per això la tradició bíblica recomanava que els jutges fossin persones temoroses de Déu, dignes de fe, imparcials i incorruptibles (cfr Es 18,21). Al contrari, aquest jutge «no tenia temor de Déu ni cap mirament per ningú» (v. 2). Era un jutge dolent, sense escrúpols, que no tenia en compte la Llei sinó que feia el que volia, segons els seus interessos. A ell s’adreça una vídua per tenir justícia. Les vídues, junt amb els orfes i els estrangers, eren les categories més febles de la societat. Els drets que la Llei els assegurava podien ser trepitjats fàcilment perquè, com que eren persones soles i sense defenses, era molt difícil que es poguessin fer valer: una pobra vídua, allà, sola, ningú la defensava, podien ignorar-la, també no fer-li justícia. Així també a l’orfe, així també l’estranger, l’emigrant: en aquella època aquesta problemàtica era molt forta. Davant la indiferència del jutge, la vídua recorre a la seva única arma: continuar importunant-lo amb insistència, presentant-li la seva petició de justícia. I és amb aquesta perseverança que obté el que volia. El jutge, de fet, en un moment donat l’escolta, no perquè tingui misericòrdia, ni perquè la consciència li ho imposi; senzillament admet: «Com que aquesta vídua em cansa, li faré justícia perquè deixi d’atabalar-me» (v. 5).

D’aquesta paràbola Jesús en treu una doble conclusió: si la vídua era capaç de doblegar el jutge injust amb la seva petició insistent, més Déu, que és Pare bo i just, «farà justícia als seus elegits que clamen de dia i de nit a Ell»; i a més no «els farà esperar molt», sinó que actuarà «promptament» (vv. 7-8).

Per això Jesús anima a pregar “sense cansar-se”. Tots tenim moments de cansament i de desànim, sobretot quan la nostra pregària sembla ineficaç. Però Jesús ens assegura: a diferència del jutge injust, Déu escolta amb promptitud els seus fills, encara que això no vol dir que ho faci quan i com voldríem. La pregària no és una vareta màgica! Ens ajuda a conservar la fe en Déu, confiar en Ell encara que no comprenguem la seva voluntat. En això, el mateix Jesús –que pregava tant!– ens és un exemple. La carta als Hebreus recorda que «els dies de la seva vida terrena Ell oferí pregàries i súpliques, amb grans clams i llàgrimes, a Déu que podia salvar-lo de la mort i, pel seu abandonament a ell, va ser escoltat» (5,7). A primera vista aquesta afirmació sembla inversemblant, perquè Jesús va morir a la creu. No obstant això la Carta als Hebreus no s’equivoca: Déu ha realment salvat Jesús de la mort donant-li una victòria completa sobre ella, però el camí recorregut per obtenir-la ha passat a través de la mateixa mort! La referència a la súplica que Déu ha escoltat es refereix a la pregària de Jesús a Getsemaní. Atacat per l’angoixa que té, Jesús prega al Pare que l’alliberi del calze amarg de la passió, però la seva pregària s’adreça a la confiança en el Pare i confia sense reserves en la seva voluntat: «Però –diu Jesús– no com ho vull jo, sinó com ho vols tu» (Mt 26,39). L’objecte de la pregària passa a segon terme; el que importa abans que tot és la relació amb el Pare. Això és el que fa la pregària: transforma el desig i l’amolla segons la voluntat de Déu, sigui la que sigui, perquè qui prega aspira en primer lloc a la unió amb Déu, que és Amor misericordiós.

La paràbola acaba amb una pregunta: «Però el Fill de l’home, quan vindrà, trobarà la fe a la terra?» (v. 8). I amb aquesta pregunta tots estem avisats: no hem de deixar la pregària encara que no hi hagi resposta. És la pregària el que conserva la fe, sense ella la fe trontolla! Demanem al Senyor una fe que es fa pregària incessant, perseverant, com la de la vídua de la paràbola, una fe que s’alimenta del desig de la seva vinguda. I en la pregària experimentem la compassió de Déu, que com un Pare ve a l’encontre dels seus fills, ple d’amor misericordiós.

Traducció: Josep M. Torrents –Catalunya Religió

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.