Pasar al contenido principal

En la reflexió del mes anterior ens fixàvem en les paràboles de Lc 15 com a resposta a les crítiques fetes a Jesús per la seva convivència amb publicans i pecadors. El pes de la resposta de Jesús requeia sobre les paraules del pare de la paràbola del fill pròdig adreçades al fill gran: «Aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida» (v.32). Aquells que eren considerats estranys cal que siguin acceptats com a germans.

Com que el context conflictiu creat per l’actuació de Jesús té com a protagonistes «els fariseus i els mestres de la Llei», per a nosaltres és fàcil escapolir-nos de la interpel·lació parabòlica. La tria entre la posició de Jesús i la que representen els fariseus, la veiem fàcil, sobretot ens és clara en el pla teòric. Tenim caricaturitzada la imatge dels fariseus.

No podem negar que els mateixos textos evangèlics han ajudat a una imatge dels fariseus unilateral i abruptament contrària a Jesús. És el fruit de la polèmica entre la comunitat cristiana i el judaisme, en el moment de la seva redacció, després de l’any 70. Significa un cert anacronisme projectat sobre el Jesús històric. Per això la nostra tria és ben fàcil: som els de Jesús! I no pas dels fariseus! Fins i tot el concepte «fariseus», no només ha alimentat el llenguatge popular com a sinònim d’hipòcrita o fals, sinó que també ha servit per presentar negativament el contrari: Luter en la polèmica de la reforma protestant acusava el catolicisme de fariseisme; i ¿en el context contemporani no s’ha utilitzat moltes vegades per treure credibilitat a aquelles posicions que ens podien semblar que s’allunyaven d’un evangeli més autèntic?

Per això ens cal encarar-nos amb els tòpics, per tal de deixar que l’acció misericordiosa de Jesús provoqui, també en nosaltres mateixos, un conflicte, i que no el projectem fàcilment sobre uns altres. Intentem així passar pel sedàs aquesta imatge unilateral dels fariseus; situar-nos en la realitat sempre més complexa, més boirosa potser; i ens adonarem que no és tan fàcil convertir l’adversari o contrincant en una imatge fàcilment rebutjable, en una caricatura. Si ho pensem fredament, les paraules de Jesús adreçades als fariseus en diversos indrets dels evangelis (Mt 23,1-36 i Lc 11,37-54) porten la càrrega pròpia de les discussions en el món antic, amb una total desqualificació personal del discrepant, ben lluny del que estem ara acostumats en les relacions entre persones de visions religioses diferents. Encara que no tan lluny de les desqualificacions que encara veiem des de pàgines d’internet autoanomenades «catòliques», per no parlar també del que passa en el camp polític.

¿Jesús es va enfrontar amb els fariseus? ¿Què en pensen, sobre això, els historiadors jueus que s’han fixat en Jesús, especialment a partir del segle XX?

Molts d’ells el veuen precisament proper als fariseus, que representaven el judaisme normatiu del segle I. Lluny dels saduceus, amb una visió tronada i política; lluny dels essenis, aïllats en el seu món perfeccionista. Jesús pertany al moviment dels fariseus, però hi té divergències, així ho veu Joseph Klausner (1874-1960). Entre aquestes divergències, l’acostament que fa als cobradors d’impostos, odiats pels jueus pel seu treball a favor de l’ocupant romà. Jesús mateix comparteix aquesta visió negativa, però precisament per això s’hi acosta amb un gest de perdó i de misericòrdia: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mc 2,17). Hyam Maccoby (1924-2004) veu Jesús com un profeta fariseu, que no volia abolir la Llei o l’observança dels preceptes de la halakhà, sinó, com altres mestres fariseus, presentar noves posicions halàkhiques, fruit de la seva pròpia interpretació de les Escriptures.

Per a altres historiadors jueus, com Claude G. Montefiore (1858-1938), cal contemplar Jesús, més que no pas com un antifariseu, com un profeta, a semblança dels antics profetes d’Israel, que tenen una actitud crítica amb els errors i pecats del poble, i alhora porten una paraula de comprensió i d’encoratjament. Jesús és un esperit lliure que fa una lectura profètica de la Llei, «desobscuritza» la Llei. Per Samuel Cohon (1888-1959), Jesús és un am-ha-arets hasid, que se situa més enllà de la lletra de la Llei per estar més prop del seu esperit. Semblantment Geza Vermes (1924-2013) pensa en Jesús com un hasid: «Per un hasid carismàtic, la pregària, la súplica, el miracle, el capgirament del cicle de la naturalesa i una gran proximitat amb el Diví, formen part del quotidià. L’estudi, punt d’orgull per al món fariseu i més tard en el món dels Savis, és per al hasid secundari amb relació a l’acció» (D. Jaffé, Jésus sous la plume des historiens juifs du XXe siècle, Cerf, París 2009, p. 174). Si els dirigents fariseus eren sobretot mestres de la Llei, homes centrats en l’estudi, Jesús se centra en l’acció. En aquesta línia ens podem fixar finalment en Shmuel Safrai (1919-2003), que subratlla com el món del fariseisme del segle I no era una realitat monolítica, i dintre aquesta realitat ampla hi ha els hassidim, els quals vincula amb Galilea, amb un estil pobre, amb lloc per a les dones, amb una pietat profunda i una relació filial amb Déu, i també remarca la prioritat de l’acció sobre l’estudi de la Llei..., però aquests hassidim apareixen com uns rigoristes amb relació als preceptes de la Llei i molt dependents dels seus mestres. Jesús no hi encaixa: «És problemàtic d’englobar Jesús en el grup dels primers hassidim. Es troben paral·lels en una part de les seves accions i de les seves concepcions en els hassidim, però igualment en els profetes i en els que feien prodigis del món pagà. No en manquen pas tampoc en el poble jueu. Però, finalment, Jesús és una figura sui generis» (David Rokeah, «Les amei-ha-aretz, les premiers hassidim, Jésus et les chrétiens», 2005).

Fixem-nos com totes aquestes observacions històriques fetes des del món jueu ens dibuixen un Jesús que amb la seva acció provoca un interrogant profètic o crític. L’acció plena de llibertat de Jesús i d’una manera especial l’acció de la misericòrdia porta en si mateixa un conflicte.

Joan Naspleda i Arxer

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.