EL CAMÍ DE RETORN CAP A DÉU Sant Agustí d’Hipona, Comentari sobre el salm 138

Una característica dels Pares de l’Església en els seus sermons i comentaris a les perícopes bíbliques llegides en la litúrgia és la de saber relacionar textos diversos sota un mateix epígraf, una relació que es manifesta harmònica i plena de sentit. Així succeeix en el comentari que fa el bisbe d’Hipona sobre el salm 138, en el qual es posa de manifest el coneixement que té Déu, tan profund, de qualsevol persona des de tota l’eternitat pel fet d’haver estat el seu Creador, un coneixement que s’orienta cap a la salvació de la persona. A partir dels fets que el Senyor penetra de lluny els pensaments humans, distingeix el camí i el descans de l’home i tots els seus viaranys li són familiars, sant Agustí estableix una relació entre aquest salm i la paràbola del Fill pròdig, que trobem a Lc 15,11-31, un dels textos evangèlics que més ens il·luminen en l’itinerari de la Quaresma.

Si bé els Pares de l’Església han tingut en gran estima el llibre dels Salms, aquesta estimació arriba a un cim molt alt en sant Agustí, que es va afeccionar a llegir, cantar i comentar els salms de la mà del seu mestre sant Ambròs de Milà. Al mateix temps, la paràbola del Fill pròdig encaixava molt bé en el perfil de la seva vida, ja que, educat cristianament per la seva mare, santa Mònica –tot i que, com era costum en aquella època, no va rebre el baptisme de petit– va abandonar la fe cristiana i va viure en una constant recerca de sentit de la seva vida en la qual es va trobar frustrat i insatisfet ben sovint fins que no va retornar a Jesucrist. Fàcilment Agustí s’identificava amb aquesta paràbola, perquè hi veia l’experiència de la seva pròpia vida. L’estimació pels salms i el fet de veure’s reflectit en el fill petit de la paràbola van donar peu al text que avui comentem, en el qual tenim tant un criteri original d’interpretació del salm com una invitació per a tothom d’aplicar-se personalment la paràbola. I així mateix, aquest ensenyament està amarat per les seves aportacions a la teologia de la gràcia, ja que Déu penetra els nostres pensaments, distingeix quan caminem i quan descansem i coneix totes les nostres rutes.

En els dos fills veu Agustí personificats el poble d’Israel i els pobles vinguts de la gentilitat i que ara s’han aplegat en l’Església, una manera de veure que aporta una dimensió eclesial a l’hora d’entendre la paràbola del Fill pròdig: el fill petit, que ha marxat de la casa del Pare, representa els pobles vinguts de la gentilitat que, pel pecat d’Adam i les diverses ruptures i allunyaments produïts al llarg de la història en les nacions paganes, havien marxat del Paradís que Déu volia que fos el món per a la humanitat d’acord amb la seva voluntat amorosa: el gènere humà, que havia derivat cap el culte als ídols havia emigrat a un país llunyà. El fill gran, que es queda a casa, representa el poble d’Israel, escollit per Déu: el gran no havia marxat lluny, sinó que treballava en el camp i simbolitza els sants que, en temps de la llei, complien les obres i els preceptes de la llei. La reflexió del bisbe d’Hipona se centra en la consideració del procés de conversió del fill petit, o sigui, del retorn cap a Déu de la gentilitat i, indirectament, del seu mateix regrés personal a la casa del Pare.

Per molt que l’home tracti d’allunyar-se de Déu i d’ocultar-se als seus ulls, com feren els nostres primers pares després de la caiguda en el pecat, no pot eludir la mirada del Senyor, el qual actua en totes les coses amb misericòrdia per al bé de l’home, fins i tot en el càstig, amb el qual Déu no busca tant la venjança com la correcció, la conversió, la salvació i la vida de l’home. Vós coneixeu quan m’assec i quan m’aixeco. Em vaig seure en la indigència, em vaig aixecar pel desig del vostre pa. De lluny penetreu els meus pensaments. Sant Agustí veu i presenta el procés de conversió del fill pròdig com una previsió i actuació del Pare, com un itinerari marcat per la providència divina per al bé de l’ésser humà. En una situació de llunyania de l’home, Déu coneix el camí del pròdig: Us són coneguts tots els meus passos. Els coneixíeu d’abans que jo caminés, i pot permetre que les coses li vagin malament ―escassetat, que sobrevé sobre aquell país quan el fill petit ja s’ho ha malgastat tot, la fam que el pròdig ha de sofrir, les portes de les cases de les persones en les quals ell havia confiat i que ara se li tanquen, l’ofici de cuidador de porcs, que mostra una situació en la qual hom ja no pot caure més baix―: vàreu permetre que jo caminés en la fatiga els meus propis camins, per suscitar el penediment, la conversió i el retorn a la casa paterna d’aquell que n’havia marxat: Si les coses m’haguessin anat bé sense vós, potser no hauria volgut tornar a vós. Ningú no pot ocultar-se pas a la mirada del Senyor, però el coneixement de Déu sobre l’home és sempre un coneixement amorós. ¿Qui no veurà en aquest comentari i en l’experiència del mateix sant Agustí un estímul i una invitació per a fer ell també en la Quaresma el camí de retorn cap Déu que l’espera ple d’amor, amb els braços oberts?: Per això diu el Senyor en l’evangeli que el pare es va posar a córrer per anar a l’encontre del fill que retornava.

Joaquim Meseguer García