Un autèntic regal de tercer aniversari del pontificat de Francesc

Ens trobem en ple Any de la Misericòrdia. Han passat tres mesos des que fou iniciat per partida doble: a la catedral de Bangui, a la República Centroafricana, i a la basílica de Sant Pere del Vaticà. I ara s’escau el tercer aniversari de l’elecció del Cardenal Bergoglio com a Papa. Portem tres anys (2013-2016) des de l’inici del Segon Post-Concili –els mateixos que s’escolaren entre el 1965 i el 1968, arrencada del Primer Post-Concili. Ens trobem davant un pontificat singular, marcat per un camí que, amb un gran títol, podríem qualificar alhora de reforma de l’Església i de reubicació de l’Església en el món: Lumen Gentium i Gaudium et Spes, reinterpretades sota el prisma d’un cristianisme de poble, no de grups selectes, construït sobre el poble de Déu i la seva santedat, no sobre la mundanitat espiritual.

Són dues cares de la mateixa moneda. Aquesta és una Església que es presenta com a amiga de la humanitat i dels pobres, que prefereix perdonar que condemnar, que s’estima la misericòrdia abans de la punició, la maternitat abans de la defensa dels anomenats «valors innegociables», que confessa amb força la fe dels apòstols i l’Evangeli com a salvador però que no vol fer-ho tancant la porta i el cor. Aquesta és una Església que no vol ser autorreferencial, que no es replega en la seva història ni en la seva ritualitat, que no s’acontenta de mantenir-se sense convertir-se, que no s’amaga darrere la seva imatge institucional, que no passa pel costat d’allò que neguiteja i fereix tantes persones, que surt a la plaça de la ciutat i allí hi planta la joia de l’Evangeli. Aquesta, encara, és una Església que no repensa el passat en termes nostàlgics sinó que el veu com a mestratge per al present i un estímul per al futur, que s’arrela en la història amb la llibertat i el coratge que brollen de l’Evangeli, que s’apropa a la vida dels petits i dels senzills amb tota cura com a servidora d’un poble que creu i espera, que denuncia la indiferència i recupera la misericòrdia, el veritable rostre de la solidaritat.

Francesc s’ha convertit en una figura de referència per a molts cristians que no són catòlics, per a molts creients que no són cristians i per a moltes persones que es diuen agnòstiques. El seu discurs ètic, basat en l’Evangeli i en la Doctrina Social de l’Església, ha travessat fronteres i ha aplegat multituds. La veu del Papa és la veu dels desprotegits, dels necessitats i dels desvalguts del nostre món. Els seus viatges són invitacions a mirar de prop els qui ningú no mira, descobrir aquells segments d’humanitat que restaven oblidats, desarmar els violents amb gestos d’una compassió sense distincions, posar al centre de l’atenció les perifèries d’un món on creix la distància entre rics i pobres. Francesc s’ha convertit en el primer evangelitzador, en l’home que amb la seva presència profètica fa creïble l’Evangeli de Jesús.

Per això no s’acaben d’entendre les reticències a Francesc que es produeixen en el món catòlic: comentaris despectius, afirmacions unilaterals, judicis partidistes, intents de contraposició entre el Papa actual i l’anterior. Potser cal fixar-se en la posició del germà gran, el qual, en la paràbola del fill pròdig, es mostra fortament crític amb el seu pare i expressa el seu malestar cap a ell amb paraules indignades i amargues. És la protesta dels bons, dels qui observen els manaments i voldrien que aquesta fos l’única mesura, dels qui miren el germà que ha pecat com un estrany i no com un consanguini, dels qui recorden els seus propis mèrits i els contraposen als pecats del qui ha pecat, dels qui retreuen al pare el tracte «injust» envers ells, que havien estat els fills «obedients». En una paraula, el germà gran no entén ni accepta la misericòrdia del pare, se n’escandalitza, i la critica com si el pare justifiqués el pecat del fill petit. Ben al contrari, el pare diu per dues vegades: «aquest germà teu era mort», és a dir, havia pecat, estava perdut sota el pes feixuc de la culpa. I, per dues vegades, afirma, referint-se igualment al germà petit: «ha tornat a la vida», és a dir, ha tornat a casa, en aquella casa on «hi ha moltes estances» (Joan 14,2).

Fa tres setmanes, el 12 de febrer, a l’aeroport de l’Havana van cloures’s més de cinc-cents anys de desencontres entre dos fills, entre el bisbe de Roma i el patriarca de Moscou. Francesc i Kiril, en una saleta d’aquell aeroport ex-soviètic, van iniciar una nova etapa de les relacions entre les esglésies ortodoxes i l’Església catòlica. Era la primera vegada en la història que es trobaven el Papa de Roma i el patriarca de la Tercera Roma. Es trobaven dos pastors. El Papa ho va recordar amb èmfasi: «Som dos bisbes!». I el comunicat final explicitava així les finalitats de la reunió: «parlar dels problemes palpitants del nostre ramat i de les perspectives de desenvolupament de la civilització humana». La frase «el nostre ramat», en singular, remetia inequívocament a Joan 10,16: «hi haurà un sol ramat i un sol pastor». El gran pastor de les ovelles és Jesucrist, i per tant els cristians (bisbes i fidels) formen part d’un ramat comú, que és «nostre», que és de tots.

És aquell ecumenisme apostòlic que ha estat forjat per un segle XX, on el martiri dels pastors en els lager i en els gulag ha unit les Esglésies cristianes. Francesc i Kiril recullen ara els fruits dels testimonis de la fe que han confessat el Crist ressuscitat en llocs on tot era mort i calvari. L’ecumenisme és un llarg camí de purificació que porta a la reconciliació i a la unitat després que molts gestos d’amor hagin contribuït a amorosir les ferides passades que havien esquinçat la túnica inconsútil de Jesús. Kiril i Francesc ho han formulat així: «La pèrdua de la unitat (és) una conseqüència de la debilitat i la propensió humana al pecat». La ferida de la unitat prové del no a l’altre, de l’ofensa a aquell que ha estat batejat, com jo mateix, en el nom de la Santa Trinitat.

L’any 2010 el metropolita Hilarion de Volokolamsk va ser distingit amb el doctorat honoris causa de la Facultat de Teologia de Catalunya, i l’any 2013 el Cardenal Kurt Koch, prefecte del Pontifici Consell per a la Unitat dels Cristians, va impartir una lliçó magistral en un Simposi sobre l’Església organitzat per la mateixa Facultat. Eren els dos bisbes que acompanyaven Kiril i Francesc, respectivament, a l’Havana. Tot són esglaons que conformen una llarga escala que ha de dur-nos a la comunió plena. «No som competidors, som germans», es va proclamar a la saleta de l’aeroport José Martí. L’encontre de l’Havana és un pas important, un autèntic regal de tercer aniversari del pontificat de Francesc.

Armand Puig i Tàrrech

Rector de l’Ateneu U. Sant Pacià