La actualidad religiosa desde Cataluña

En les darreres setmanes, he seguit atentament les locucions de Benet XVI i m'ha interessat particularment la seva forma d'afrontar la crisi ecològica i la destrucció ambiental que estem patint.

En el seu discurs, vindica el concepte de creació, la idea que la terra és un do rebut, un espai per compartir, un àmbit que no ens pertany i que hem de gestionar i tenir cura per deixar-lo en herència a les futures generacions. Aquesta idea de creació està plena de ressonàncies franciscanes, ja que els ens que la configuren són considerats com a germans. Hi subsisteix la idea de la fraternitat còsmica, clarament franciscana, la qual cosa no és estranya en Benet XVI, profund coneixedor de la sant Bonaventura i de la tradició de sant Francesc d'Assís.

El seu discurs en matèria ecològica se situa en un espai intermig. D'una banda, critica el despotisme eurocèntric que ha legitimitat la Modernitat i que ens ha conduït a més progrés i confort tecnològic, però també a una profunda destrucció de l'entorn natural. D'altra banda, però, critica l'ecopanteisme de signe new age, que tendeix a igualar tots els éssers i a considerar-los idèntics en dignitat. Benet XVI no es cansa de subratllar el valor sublim de la persona humana, creada a imatge i semblança de Déu, la qual cosa li atorga una responsabilitat superior, ja que ha de convertir-se en el curador del jardí. En poques paraules, el pensament modern desacratlitza el cosmos, mentre l'ecopanteisme emergent, sacralitza totes les entitats que hi ha en ell. El primer tipus de pensament condueix a l'explotació despòtica de la natura, però el segon, al quietisme, a una mena de retorn rousseaunià als orígens absolutament incompatible amb el nostre mode de vida.

És atrevit vindicar el concepte de creació, però està amarat de sentit fer-ho. La creació és sinònim de contingència, és un ordre vulnerable i interdependent. La creació és un regal que flueix de l'amor infinit de Déu. De la creació deriva una ètica de la cura i del respecte a tot ésser, però de manera particular al més perfecte que subsisteix en ella: la persona humana.