Pasar al contenido principal

Ramon Llull és la figura més assenyalada de tots els temps en les esglésies i terres de llengua catalana. Fill de barcelonins i nascut a Palma, la capital de Mallorca (1232), Llull pertanyia a les famílies que acompanyaren el rei Jaume en la conquesta de l’illa. Home de món en els seus inicis, cortesà i trobador, casat i amb dos fills, Llull canvià radicalment de vida devers els trenta anys (1263), quan rebé la visió del Crist crucificat i una il·luminació profunda del cor i de l’intel·lecte. No és casual que la seva memòria se celebrés antigament el 25 de gener, festa de la conversió de sant Pau. Llull, com Pau, abandonà l’antiga vida i s’adherí a la llum del Crist (Actes 9), i Déu mateix li revelà el seu Fill (Gàlates 1).

Llull, com Pau, fou escriptor, pensador, místic i missioner. L’apòstol Pau va escriure, en grec, un corpus de cartes que han exercit una influència determinant en el cristianisme, com a secció del Nou Testament. Llull fou l’autor de 264 escrits (25 perduts), en català, llatí i àrab, i esdevingué així un dels autors més prolífics de la història. Com a pensador, Pau és el pare de la teologia cristiana. Llull, com a teòleg i filòsof, és, al costat de Bonaventura, Tomàs d’Aquino i Duns Escot, un exponent de la teologia medieval en el cimall del seu desenvolupament. L’instrument de l’Ars és una eina afinada del mètode teològic i del saber humà, fins i tot de la lògica matemàtica. Pau és, com subratllà Albert Schweitzer, un místic que fonamenta el seu pensament teològic en l’experiència personal del Crist mort i ressuscitat. Llull és, al costat dels grans místics cristians, l’home que ha viscut de la contemplació posada en Déu i ha fet de l’amor entre l’amic i l’Amat un paradigma sublim de vida espiritual. Finalment, Pau és l’apòstol que ha estat escollit per anunciar l’Evangeli als pagans, mentre que Llull articula tot el seu projecte de reforma de l’Església i de la societat des d’una perspectiva missionera, en virtut de la qual jueus i musulmans han de ser portats, mitjançant un diàleg basat en les raons necessàries, a l’acceptació de la fe cristiana. Per això funda Miramar, on es formaran en llengües els futurs missioners.

Als seixanta vuit anys (1300), Llull escriu el «Cant de Ramon», on explica la seva vida i el seu projecte. Aquesta peça comença així: «He estat creat i he nascut / per honorar i servir Déu». La glòria de Déu és, igualment, la glòria de l’home. Llull es reconeix com a servent de l’Altíssim, com faria un profeta de l’antic Israel o un místic musulmà. I tot seguit especifica: «Crist se m’aparegué en la creu: / volia que a Déu estimés». La creu és la font de l’amor indefallent a Déu, de manera que la creu de Jesús és la que porta Llull a atansar-se a Déu i a abeurar-se a la font de la seva misericòrdia, a demanar el seu perdó i a rebre el sagrament de la confessió. Llull duu a terme allò que ell anomena «conversió a la penitència», a una vida orientada cap a Déu que ha renunciat a la vanitat, i Déu li estalvia que perdi el gran do de l’amor: Llull mantindrà l’esperança i la pregària. Ben al contrari, l’amor a Déu esdevé el foc que l’abrusa: «entre la vinya i el fenollar em va prendre l’amor diví», explica Llull en una frase que es comprèn quan es puja a la muntanya de Randa, com ell va fer l’any de la seva il·luminació (1274). Llavors, ja havia fet dos pelegrinatges (a Santa Maria de Rocamador, a l’Occitània, i a Sant Jaume de Compostel·la, a Galícia). Posteriorment, aconsellat per sant Ramon de Penyafort, havia tornat a Mallorca i estudiat nou anys com a autodidacte –aprenent llengües, sobretot l’àrab d’un seu esclau que era musulmà.

Els anys al voltant de la seva il·luminació van ser el punt d’arrencada de la seva ingent producció literària, concretament de l’Art: l’«Art abreujada d’atrobar veritat» i el «Llibre de contemplació en Déu» (entre 1271 i 1274). L’objectiu és ben clar: esforçar-se a demostrar mitjançant una argumentació compatible amb els seus discutidors, jueus i musulmans, els misteris de la Trinitat i l’encarnació del «Déu i home», del Crist. D’altra banda, hi ha Blaquerna, la novel·la en la qual s’explica el projecte reformador de Llull, i que inclou l’alta mística: el «Llibre d’amic e Amat» (1283). Les tres grans columnes del projecte de Llull, l’instrument intel·lectual (l’Art), la gran temàtica teològica i vital (la contemplació) i la reforma de l’Església (Blaquerna), ja existeixen quan Llull ha arribat als cinquanta anys. Cert que encara manquen obres tan rellevants per al diàleg interreligiós com el «Llibre del gentil e dels tres savis» o la «Disputatio Raymundi christiani et Homeri saraceni», però el gruix de l’obra ja ha estat escrita i l’Art només haurà de ser perfeccionat, fins que arribi a l’Ars Magna. La producció de Llull comprèn llibres de lògica, pedagogia, política, medicina, discurs moral, proverbis… Llull entra en tots els temes i empra una gran varietat de gèneres literaris. És un autor «tocat» per la llum divina.

L’actualitat de Llull passa, en primer lloc, pel kairòs representat pel papa Francesc, el pastor que ha començat una veritable revolució en la manera que té l’Església de ser en el món i d’anunciar l’Evangeli recollint les llàgrimes dels homes i les dones que hi viuen: l’Església és, sobretot i a imitació de Maria, mare de misericòrdia. Igualment, Llull entén que l’Església ha de tornar a l’estil de vida que deriva de l’Evangeli viscut, que ha d’abandonar tot allò que la fa serventa d’allò que esclavitza i que ha de retrobar l’amor pur i el bé sense mixtures.

En segon lloc, Llull proposa una ciència que surt de Déu i culmina en Ell. En el seu conegut «arbre» les dignitats i propietats divines troben el seu correlat en les virtuts i capteniments humans. Llull supera la dicotomia natural–sobrenatural gràcies a una comprensió conjunta de la naturalesa i de la gràcia, de l’humà i el diví. En Llull, la teologia i la filosofia s’ajuden mútuament a fer que les potències de l’ànima (memòria, enteniment i voluntat) entrin en el misteri pregon del Déu trinitari i encarnat. El centre del pensament de Llull és el Símbol de la Fe, el Credo, i allò que l’impulsa és la missió. Igualment, el projecte del Papa Bergoglio és el de la conversió missionera, que permet arribar a les perifèries i trobar-se amb la carn de Crist que són els pobres.

En tercer lloc, Llull no és un teòleg d’escola. És un teòleg laic sense escola, que ha conegut la il·luminació i ha entrat en un coneixement de Déu que supera moltes barreres. Llull és un home que cerca Déu per la via de l’amor, la que recorrerà Francesc d’Assís, la que porta a la identificació amb el Crist. La santedat és lluminosa, i el poble la comprèn immediatament. La santedat de Llull –«el Beat», a Mallorca– ja va ser reconeguda mentre ell vivia. Després de mort, aquesta santedat s’ha expressat abundosament en la pietat popular: centenars de retaules i imatges, d’exvots i advocacions poblen l’illa que el va veure néixer. Ara, esperem que arribi el dia, potser proper, en què tota l’Església de Déu veneri la santedat de «Ramon, lo foll» i li reti culte com a intercessor.

El místic mallorquí va escriure: «Amor és aquella cosa que los francs (= els homes lliures) met en servitud e a los serfs (= servents) dóna llibertat» (Llibre d’Amic e Amat núm. 295). Gran paradoxa del «camí més excel·lent» (Primera carta als Corintis 12,31)!

Armand Puig i Tàrrech, Rector de l’Ateneu U. Sant Pacià

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.