M'has seduït

(Fra Josep Manuel Vallejo) “Abans que et modelés a les entranyes de la mare ja et vaig conèixer; abans de néixer ja et vaig consagrar” (Jr 1,4). La vocació la portem a dintre. La portem des de les entranyes de la mare i naixem amb ella. I al llarg de la vida l’anem descobrint. Cadascú la seva, cadascú allò que Déu ha gravat en les seves entranyes des del si de la pròpia mare.

I Déu és com un amant seductor. Recordeu aquells fragments de Jeremies, al capítol 20: “M’has seduït, Senyor, i m’he deixat seduir... M’has forçat i no he pogut resistir-me... Volia negar-me però Tu eres com un foc interior que no podia resistir”. Déu és un seductor que, des de dintre, ens estira per relacionar-nos amb Ell. I Ell ens consagra. Tots els cristians som consagrats pel Baptisme. Consagrats vol dir ésser els íntims de Jesús, ésser divins com Ell. És estar “con-sagrats”, ésser sagrats amb Ell. Tots som consagrats pel Baptisme, consagrats per amor i per a l’amor.

I l’amor no és fer moltes coses, ni tan sols fer heroïcitats. Podem fer grans coses sense estimar, com diu també sant Pau a 1Co 13. I l’amor és pacient, l’amor tot ho suporta. En l’original grec hi ha una paraula per expressar la paciència que diu: “upomoné”. I “upo” vol dir “a sota”, i “moné” vol dir “romandre”. Per tant, la paciència vol dir romandre a sota carregant un pes, carregant el pes dels altres, carregant el pes de la pròpia debilitat. Això és la paciència. I no oblideu que Jesús, per alliberar la humanitat, carrega amb les conseqüències de les culpes de la humanitat. Aquesta és la manera de salvar el món de Jesús.

I després sant Pau ens diu coses molt belles de l’amor-agapé (no l’eros), d’aquest amor servicial, amor que es dóna, amor que pensa en el bé de l’altre, que no és un amor d’amistat o un amor romàntic; l’amor cristià no és un sentiment, és buscar el bé de l’altre i fer-ho, per això es pot estimar als enemics. I diu Pau: “l’amor no té enveja, no té gelosia”, aquesta malaltia de l’ànima, que vol ser l’únic en ésser estimat i no tolera que un altre l’estimi perquè vol que l’estimi només a ell. I “l’amor no és presumit, ni orgullós”. Volem ser el centre, que tothom ens miri, que tothom ens valori. I “l’amor no és groller ni egoista, l’amor no es busca a si mateix. Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta”.

I l’amor també és dir la veritat, com Jesús a l’evangeli de Lluc 4, que llegint a la sinagoga narra uns episodis de l’Antic Testament. Són veritat, però els jueus no ho toleren perquè s’indignen quan se’ls hi diu la veritat, perquè ells interpreten que Jesús està dient: “els estrangers són tan importants com vosaltres; vosaltres no sou els únics, no sou els escollits...” I això els indigna perquè no toleren que els estrangers siguin iguals que els jueus. Fixeu-vos que és en la interpretació d’això que diu Jesús d’on brolla la indignació. Els nostres empipaments sempre brollen d’una interpretació d’un fet, no del fet mateix. I això és interessant. I brollen també de pensar-nos que som els més importants. I per això quan Jesús diu: “Naaman el siri i aquella vídua són tan importants o més que vosaltres”, s’indignen.

Estimar és dir la veritat, amb educació, amb humilitat, però amb claredat. I si anem pel món dient la veritat, tindrem dificultats..., com Jesús. Que el Senyor ens ajudi a estimar d’aquesta manera tan bella, ens ajudi a ser veritables i a dir la veritat sempre, tal com la pensem.