Ramon Llull, un místic sorprenent (I)

La figura de Ramon Llull deixa sorprès. El primer que impressiona és la seva activitat extraordinària. Des de la seva Mallorca natal va viatjar per tota Europa, va anar fins a quatre vegades a terres d’infidels o frontereres, va intervenir davant de distints poders polítics, acadèmics i religiosos, va visitar diversos Papes que es succeïren a Roma durant la seva vida, va arribar fins a Xipre. Llull va néixer el 1232-1233 i morí el 1315-1316, amb 83-84 anys, una edat molt alta per a l’època. Ja vell de més de vuitanta anys va emprendre un altre viatge apostòlic a Tunis; tot per promoure la seva Art de cara a la conversió dels infidels. I enmig d’una activitat imparable, la sorpresa dels seus escrits. Va començar a escriure als quaranta anys i se li compten més de 260 obres, algunes de les quals són de proporcions enormes. Davant la rapidesa amb la qual es succeïen les seves obres, ell mateix es va acostumar a posar, al final de cada llibre, la data i el lloc on s’havia acabat. Va escriure sobre tots els temes – autobiografia, teologia, espiritualitat, filosofia, geografia, botànica, medicina, matemàtica, pedagogia, novel·la... – i a tots els nivells, des de la narració novel·lada – es considera que Blaquerna és la primera novel·la en llengua vernacle – fins a les altes elucubracions teològiques de l’Ars Magna o les filigranes de l’experiència mística.

Davant de la sorpresa històrica de Llull, es inevitable la pregunta: quina és la raó última d’una figura com la seva, què intentava amb tota aquesta activitat, quin és el perquè del Beat Ramon. La qüestió del Mestre mallorquí té una dada molt interessant: ell va escriure diverses vegades sobre ell mateix. Cap al final de la seva vida escriu un llarg poema en el qual versifica el procés de la seva vida (Cant de Ramon, op. 79, 1300) i també una queixa desconsolada sobre el fracàs de les seves gestions (Lo desconhort, op. 63, 1295), i especialment, a l’edat de setanta-vuit o setanta nou anys dicta una “Vida” seva uns religiosos de París, on resideix durant dos anys en el viatge cap a Vienne del Delfinat (1311) per parlar allà als Bisbes reunits en Concili. És la que es coneix com a Vita coaetanea (op. 189, 1311). Les dades històriques de l’obra s’han de sotmetre a l’anàlisi crítica corresponent, però és evident el seu interès per endinsar-nos en l’esperit, l’experiència i les intencions del Mestre.

El Beat Ramon fa referència sempre a un fet decisiu: l’aparició que ell va tenir de Jesús Crucificat als seus trenta anys, estant casat, amb dos fills i portant una vida frívola a la cort de Mallorca, aparició que el va portar a la “conversio ad poenitentiam” i al canvi de vida; i, pocs anys més tard, la “il·luminació” que va rebre de Déu sobre l’ “Art” per presentar els misteris de la fe cristiana de cara a la conversió dels sarraïns. Diu el Cant de Ramon: “Novell saber hai atrobat;/ pot-ne hom conèixer veritat/ e destruir la falsetat./ Sarraïns seran batejat,/ tartres, jueus e mant errat,/ per lo saber que Déus m’ha dat” (VI).

Ell mateix subratlla que la seva conversió va tenir tres propòsits; “acceptar de morir per Crist convertint els infeels al seu servei; escriure un llibre, el millor del món contra els errors dels infeels, si Déu li ho concedís, i sol·licitar monestirs per a l’ensenyança de diversos idiomes...” (Vita 8).

Tota la vida de Ramon Llull va ser fidel a l’esperit que animava aquests propòsits. Els seus escrits van marcant el ritme del seu procés. A la llum del que va escriure, cal dir que tota la seva activitat va anar més enllà del compliment d’una missió o de la fidelitat a una paraula donada. Llull viu una profunda experiència mística de comunió amb Déu al qual es dirigeix com el seu Amat. Aquesta és la veritable arrel del fenomen històric que fou el Beat Ramon, i aquesta realitat ens depassa, com ens depassen el sentit i els termes de l’experiència dels grans místics, cristians i no cristians.

Des d’aquesta perspectiva, tot el que puguem dir de l’activitat, les intencions, els passos i les revisions de Llull cal entendre-ho a la llum d’una experiència que no és formulable i que pot quedar encaixonada en la mateixa fórmula que l’intenta expressar. La petita i admirable obra Llibre d’Amic e Amat (op. 21b, 1283) és un conjunt d’aproximacions plenes de delicadesa que expressen una relació entre ell – l’Amic – i Déu – l’Amat – que va més enllà del jo – tu i entra en l’àmbit d’una quasi-identificació amorosa que només es pot dir amb el llenguatge fi de l’enamorament. “Oblidà l’Amic tot el que hi ha sota el cel, per tal que l’enteniment pogués pujar més alt a conèixer l’Amat, el qual la voluntat desitja exalçar i contemplar”; “L’Amat privà de la paraula son Amic, i es consolava l’Amic mirant son Amat” ( 138. 151).

Gaspar Mora