La Neuroètica, un nou paradigma d'interdisciplinarietat

A l’any 2002 es va celebrar a la Universitat de San Francisco (Califòrnia) una conferència internacional sota el lema: Neuroethics: mapping the field. L’organisme organitzador va ser l’Associació Dana Foundation, que centra la seva tasca en: la investigació en neurociència, l’organització de conferències i publicacions de treballs científics relacionats amb les ciències neurals, les seves implicacions socials i les diferents repercussions.

A la Conferència de San Francisco van assistir més de 150 especialistes entre els quals hi havia neurocientífics, bioètics, psiquiatres, psicòlegs, filòsofs, advocats i polítics. Tots van ser convocats per reflexionar al voltant d’un nou tema d’estudi: la Neuroètica. Tot i que el terme ja s’havia utilitzat per primer cop els anys 1986 i 1989, no gaudia d’una definició prou institucionalitzada entre la comunitat científica. En l’esmentada conferència el president de Dana Foundation, William Safire, es dirigia als participants amb aquestes paraules, «Benvinguts al primer simpòsium sobre aquesta porció específica d’aquesta creixent preocupació, la Neuroètica: el que es correcte i incorrecte, bo i dolent, en el tractament, el perfeccionament o en la ingrata invasió i inquietant manipulació del cervell humà»[1]. Amb aquestes paraules del 13 de maig de 2002 a San Francisco es produïa el pas del terme Neuroètica, una expressió citada en alguns articles d’investigació, a definir un nou camp d’estudi, investigació i reflexió interdisciplinar.

En l’actualitat l’interès per aquesta nova disciplina està creixent considerablement i ja són freqüents les publicacions i els simpòsiums sobre Neuroètica, especialment als Estats Units. Recentment, durant els dies 13 i 14 de novembre, s’ha celebrat a Barcelona el primer congrés dedicat a la Neuroètica, organitzat per la Associació Espanyola de Bioètica sota el títol Neuroètica. El jo vulnerable.

Es podria pensar que, donada la novetat d’aquesta disciplina, la matèria de reflexió hauria de ser nova, però els seus continguts són tan ancestrals com la mateixa humanitat. Les preguntes sobre les diferents manifestacions de l’activitat cerebral, sobre les reaccions de l’home davant de determinades circumstàncies, sobre el perquè de determinades conductes, sobre la natura de les sensacions humanes, etc., han generat al llarg de la història un reguitzell d’interrogants. Preguntar-se sobre el cervell humà, en el fons és preguntar-se per la gènesi, l’activitat i la repercussió de moltes coses que ens succeeixen diàriament. Per això i per la seva indissociable relació amb la persona humana, no és d’estranyar que no només la neurociència, sinó també la filosofia, la moral i la bioètica s’hagin interessat per l’estudi del cervell i les seves implicacions en el comportament humà.

Davant l’evolució de les tècniques de neurodiagnòstic per imatge; davant el creixent interès per l’estudi de la ment humana; davant l’experimentació sobre determinades àrees cerebrals i la seva influència en el comportament humà, i en definitiva davant dels debats morals que origina el comportament humà i la seva relació amb el sistema nerviós, la Neuroètica vol aproximar-se i contribuir al sempre inquietant estudi sobre el cervell des d’una visió interdisciplinar.

L’ésser, aquesta ineludible realitat que ens fa ser, té manifestacions tan infinitament diverses com éssers humans viuen al nostre planeta. L’observació d’aquesta diversitat i l’ampli espectre de les seves projeccions: sensacions, emocions, decisions, ús de la llibertat, exercici dels valors, etc., converteixen l’home en un ésser explorat però mai del tot copsat. La Neurociència, sempre emparada per la metodologia de les ciències experimentals, ha ofert respostes i teories des de bases neurofisiològiques en aquesta exploració del comportament humà.

Si ens conforméssim únicament amb aquestes troballes científiques i amb les seves explicacions, aleshores cauríem en una concepció reduccionista i determinista sobre les manifestacions de l’actuar humà. En l’altre extrem es podria caure en el fet de conformar-nos únicament amb explicacions que provenen de la metafísica i de l’ètica. Aleshores estaríem menystenint la nostra fisiologia i fins i tot la nostra pròpia realitat neural.

Des de l’antropologia filosòfica catòlica queda clar que més enllà dels descobriments neurocientífics, dels principis ètics i de la moralitat de l’actuar humà, l’home viu en un abisme inabastable i que en la seva totalitat existeixen infinites connexions entre la seva biologia i la manifestació de la seva humanitat. Tanmateix, l’home no és pura biologia ni tampoc pur principi ètic. L’estudi del funcionament del cervell humà d’una manera interdisciplinar pot ajudar a comprendre i a conèixer millor l’home, però no a descobrir-lo definitivament i a encapsular-lo en una explicació totalitzant del seu ésser sota l’esquema causa-efecte. La Neuroètica es troba en mig d’aquestes connexions biològico-ètiques i està cridada a establir circuits per on transitin de manera dialogada la neurociència i la ètica del comportament humà.

L’interès pel cervell, aquest pilot misteriós que sembla dirigir les nostres vides, ha anat generant diferents aproximacions, reflexions i discursos des de diferents camps de l’estudi sobre el comportament humà. Avui es parla de la ment, de l’ànima, de l’esperit, de l’espai interior, del cervell, de la matèria gris, etc. Tanmateix el trepidant avenç de la ciència amb la profusió de teories i plantejaments, ha provocat que determinades posicions es radicalitzin fins el punt de confondre la realitat que ens fa ser, amb la provisional matèria cerebral que també ens fa ser; o bé ha provocat que apareguin nous trajectes que van des d’un determinisme que pretén buscar una causa definitòria de tot el que li passa a l’home fins a postures lliurades a una pretesa providencialitat de la nostra vida.

Malgrat tot, la Neuroètica va obrint camí en la mesura que va interaccionant amb les diferents ciències i disciplines. És precisament aquí on es troba la novetat de la Neuroètica: la seva interdisciplinarietat. Tasca que malgrat la seva valuosa aportació podria comportar dos riscos si oblidés precisament la seva vocació interdisciplinar: la pèrdua de la seva autonomia, fet que degradaria el seu humil estatut epistemològic, i la seducció que provoca la temptació de fer del cervell un òrgan manipulable, no només quirúrgicament, sinó també farmacològicament, neurològicament i moralment, amb l’objectiu de la recerca d’una perfecció absurda. L’estudi interdisciplinar de la Neuroètica hauria d’aportar, doncs, i no d’absolutitzar. En aquest sentit haurien de ser molt il·luminadores les paraules de Joan Pau II: «l’estudi de la ment humana abasta molt més que les pures dades observables, pròpies de les ciències neurològiques. El coneixement de la persona humana no deriva només del nivell de la observació i de l’anàlisi científica, sinó també de la interconnexió entre l’estudi empíric i la comprensió reflexiva»[2].

Sergio Notó Ruiz

[1] William SAFIRE, «Vision for a new field of ‘Neuroethics’» in Neuroethics: mapping the field. Conference proceedings, May 13-14, 2002, San Francisco (California), sponsored by the Dana Foundation; hosted by Stanford University and University of California, San Francisco, The Dana Press, New York 2002, 5.

[2] GIOVANNI PAOLO II, Discorso del Santo Padre Giovanni Paolo II ai partecipanti dell’assemblea plenaria della Pontificia Accademia delle Scienze, in Insegnamenti di Giovanni Paolo II, XXV, 2, (luglio.dicembre), Librería Editrice Vaticana, 2003, 796-699.