Pasar al contenido principal

El sacerdot de parròquia és com un metge de família: igual ha de tractar xiquets inquiets de catequesi com els difícils adolescents, visitar malalts o les famílies, atendre els pobres que truquen a hores impertinents o muntar uns campaments, fer cara de felicitat a un casament o dissimular el cansament en les exèquies, ser experts en teulades d’església o administrar els comptes, dominar Internet o fer cartelleres artístiques, organitzar viatges culturals i tenir cura del patrimoni...un llistat inacabable! Per això, quan em pregunten què faig a la presó responc senzillament: de capellà.

Molts sacerdots tenen temor a aquest ministeri. Consideren la presó con un àmbit pastoral massa especialitzat, i que no tothom ho pot fer. Jo discrepo d’aquesta asseveració. Certament la presó necessita una formació prèvia, especialment per les mesures de seguretat i tota l’estructura del món penitenciari que s’ha de conèixer bé. Però al cap i a la fi el treball és amb persones, i tractar persones i acostar-les a Déu és la nostra missió. Un privat de llibertat és una persona necessitada de ser escoltada, acceptada, no jutjada. I la set de Déu a la presó és especialment intensa. És per això que la labor pastoral a la presó és en aquest sentit molt motivadora.

No conec capellans de presó tristos o desesperançats. Al contrari, les experiències són tan intenses, les celebracions tan participatives, les confessions tan profundes, els diàlegs tan interessants... que moltes vegades la labor pastoral penitenciària es converteix en el millor antídot contra el desànim i el fracàs que s’experimenta tan sovint en la pastoral parroquial ordinària. Fins i tot conec un bisbe que ha destinat un sacerdot com a capellà de presó per animar-lo i estimular-lo vitalment.

La nostra societat té el mal costum d’etiquetar les persones. Una etiqueta és un reduccionisme intolerable per conèixer una persona. Així, l’etiqueta “pres” o “privat de llibertat” que intenta unificar les més de 10.000 persones recluses a Catalunya no diu altra cosa que això: que no té llibertat. Però després hi ha una riquesa tan immensa dins d’una presó que difícilment la podrem trobar en un altre àmbit tan petit. Hi ha interns de moltíssims països (45% fora de l’Estat) amb la riquesa de races, llegües i religions que això comporta; orígens socials diversos, edats i sexe.

La presència de l’Església és molt valorada fins i tot pels no cristians i els estrangers. Per a molts d’ells capellans i voluntaris és l’única referència, l’única mà estesa, l’únic contacte amb el món exterior, l’única visita esperada. És impressionant fer present l’amor de Jesús entre germans que escolten per primera vegada la Bona Notícia.

També hi ha dificultats, és evident. Per això és imprescindible que sigui una pastoral de conjunt, amb un bon equip de treball i de vida que permeti també guarir-se de les ferides que compartim amb les persones que tractem.

La crisi vocacional de les Congregacions que tenen el carisma de la Presó (Mercedaris i Trinitaris) ha fet que cada vegada siguin més els sacerdots diocesans que assumeixin aquesta pastoral. Per això voldria animar tots els meus germans sacerdots a assumir amb alegria aquest ministeri si el vostre bisbe us el proposa, o experimenteu aquesta crida en la intimitat de la pregària.

Voldria agrair des d’aquí a tots aquells homes i dones d’Església que reconeixen en el rostre dels interns el rostre de Jesús, i en ells l’estimen i serveixen. I agrair també a tots els interns que tracto setmanalment, pel seu exemple de vida, per la seua fe profunda i la seua capacitat de solidaritat.

Confiem que aquest any de la Misericòrdia sigui per a tots un any de gràcia.

Joan Alonso Bonals

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.