Pasar al contenido principal

La societat no és ni pot ser laica. En ella hi ha homes i dones que són creients i no creients, i els qui tenen una religió la viuen i la celebren en el si de la convivència social. Perquè la persona és sociable per naturalesa i viu també la fe en mig de la societat. Tal com veiem les nostres societats de l’Europa occidental, podem preguntar-nos si caminem cap a una laïcitat de la societat. El cardenal Ricard, de Bordeus, parlant de la laïcitat afirma que des de fa una desena d’anys, almenys en alguns sectors, hi ha un desplaçament d’una laïcitat de l’Estat a una laïcitat de la societat.

La sana laïcitat rep avui fortes pressions que tenen el seu origen en corrents molt diferents, però que es poden conjugar i reforçar mútuament per a anar creant un clima cultural i social laïcista, ja que la laïcitat de la societat és laïcisme. Els esmentats corrents pretenen anar eliminant la presència de la religió en la societat. Desitjaria assenyalar alguns d’aquests corrents que propugnen grups de la societat.

Avui es propugna una laïcitat que és filla de la secularització. Aquesta laïcitat no és combativa – a diferència d’altres corrents –, però pel camí dels fets propiciats per una determinada política contribueix a eliminar l’àmbit religiós de la societat. Aquí no es tracta de combat o de lluita, sinó simplement d’ignorància i indiferència envers la dimensió religiosa. Això significa un afebliment de la presència social i pública de les religions i de l'Església.

Aquesta laïcització de la societat es manifesta de moltes maneres per part dels ajuntaments, com el fet de disposar de les cases parroquials quan els sacerdots no les ocupen, l’ús cultural de les esglésies i dels llocs de culte per a concerts, exposicions, espectacles, sense percebre bé la dimensió religiosa d’aquests llocs, la supressió de les capelles dels hospitals i residències d’ancians, el treball dominical per a beneficiar els interessos econòmics, etc.

En algunes societats occidentals es dóna la laïcització de l’espai públic. Es tracta d’una forma de laïcisme que vol recloure la dimensió religiosa en el domini de les coses privades, prohibint tota forma d’expressió religiosa en l’espai públic. Molts dels nostres contemporanis no volen que les religions expressin amb força i convicció militant les seves pròpies creences. D’aquí el sentit negatiu de la paraula «proselitisme», que ha de ser rebutjat per la seva falta de respecte a la llibertat. Però no ha de confondre’s amb la possibilitat de proposar la pròpia fe als altres respectant la seva llibertat, ja que això forma part de la llibertat d’expressió.

Un altre corrent actual es manifesta en l’oposició a les preses de posició públiques de les religions. Això s’observa en les intervencions públiques dels responsables de l'Església pronunciant-se sobre continguts i fets de la vida social i política que tenen abast ètic. Aquests pronunciaments es consideren com una intervenció indeguda i que va contra la laïcitat. Però la veritable laïcitat ens garanteix plena llibertat per a oferir la reflexió sobre qüestions que toquen la dignitat de la persona humana i els seus drets fonamentals. Com tota associació, l'Església té dret a expressar lliurement la seva reflexió; li pertoca directament i forma part de la seva missió.

Hi ha també la tendència a canviar els dies de les festes religioses. Pot obeir a una hostilitat o indiferència envers la història del país, que en el nostre occident europeu està fortament marcada pel cristianisme. Pot ser fruit de voler oferir a cada religió celebrar les seves pròpies festes religioses. Obeeix, així mateix, a criteris econòmics de la societat. Tanmateix, en el fons hi ha per part d’alguns grups la convicció que amagar sistemàticament tota una part de la història i de la cultura del país marcada per la religió és bo per al present i el futur. S’oblida la importància de les arrels cristianes del nostre occident europeu que marquen positivament la nostra identitat, sense la qual no sabríem qui som amb totes les seves conseqüències negatives.

Es dóna també la voluntat de transformar les festes religioses patronals en festes únicament civils o eliminar dels programes oficials de les festes els actes religiosos, de festes que tenen el seu origen en la celebració religiosa. En fer-ho s’al·lega que la religió és quelcom personal i privat, i és esment de l’aconfessionalitat, negant a la religió la seva presència pública en la societat. Pur laïcisme.

A causa de la immigració, hi ha hagut en els països receptors de tal immigració reaccions suscitades per l’islam. Concretament a França, la llei de 15 de març de 2004 prohibeix portar signes que manifestin pertànyer a una religió en les escoles públiques i en els liceus públics. Una tal disposició es pot entendre si es conculca l’ordre públic per part de joves enarborant signes religiosos ostensibles i provocadors. Si aquest no és el cas, tal disposició es veu com una conculcació del dret de la llibertat religiosa. Com s’ha dit, d’aquesta manera es fa de l’escola pública un santuari de l’Estat en el qual les religions no caben. Són interessants les manifestacions del president del Consistori Central dels Jueus a França, Joël Mergui: «Arranjaments de sentit comú han permès sempre als jueus de França respectar les tradicions religioses. Però es va perdent aquest esperit en nom d’una radicalització de la laïcitat de l’Estat. Ara bé, si la laïcitat s’endureix, els jueus seran els grans perdedors».

Vull fixar-me també en una concepció que pretén justificar la no-presència de les autoritats públiques en celebracions religioses en nom i com a exigència de l’aconfessionalitat i la laïcitat de l’Estat. Aquella presència sembla a alguns com una contradicció amb l’Estat laic, o com una situació pròpia de l’Estat confessional.

A propòsit d’això, considero que l’Estat laic, amb una laïcitat democràtica, positiva i oberta, no prohibeix ni contradiu que les autoritats públiques creients o no creients puguin assistir a celebracions religioses. La laïcitat de l’Estat harmonitza amb la manera de ser de la societat que és plurireligiosa. Les autoritats estan al servei dels ciutadans i dels grups, associacions i institucions de la societat. La seva presència en un acte religiós valorat i participat per ciutadans d’una religió és una manifestació més del respecte i estima que l’autoritat pública té als seus ciutadans i del seu desig de participar en allò que els ciutadans d’una religió estimen i celebren. És realment bonic veure els representants del poble en actes culturals, religiosos i socials que els ciutadans valoren, organitzen i celebren.

El cas més clar es dóna en les celebracions religioses de les festes patronals de les ciutats i pobles. La presència de les autoritats en tals actes consisteix en una presència solidària, concretament amb els catòlics del lloc, i és una expressió del respecte que tenen als ciutadans que celebren la seva festa patronal i també de l’agraïment de les autoritats per la participació d’aquests ciutadans i de la seva religió en les tasques de la societat col·laborant en la realització del bé comú.

Els actes i celebracions religioses són actuacions que exerceixen els ciutadans en virtut del seu dret fonamental de llibertat religiosa i els ajuden en la realització de la seva persona i de la seva participació en el bé comú de la societat. Pensem, per exemple, en el servei que presten Càritas i les parròquies, sense oblidar les congregacions religioses, a tantíssimes persones necessitades, especialment davant les greus conseqüències de la crisi econòmica.

L’exposició pública i social de la fe forma part del dret del creient. Això ha de ser possible en tota societat, perquè una societat democràtica és una societat plural on, dins el respecte a l’ordre establert, totes les expressions públiques de les religions ha de poder manifestar-se. Aquí convé repetir que l’Estat és laic, però la societat no. La societat té una missió: permetre a les religions que aportin tota la seva riquesa espiritual i humana i enriqueixin d’aquesta manera la vida social. En una societat democràtica, la laïcitat ben entesa permet la comunicació entre les diverses tradicions espirituals i religioses de la societat, i això ha d’interessar molt a les autoritats que busquen el bé comú.

Joan Pau II, en el seu discurs al Cos Diplomàtic, el 12 de gener del 2004, va dir que «les comunitats de creients són presents en totes les societats, expressió de la dimensió religiosa de la persona humana. Els creients, doncs, desitgen legítimament poder participar en el diàleg públic. Desgraciadament, s’observa que no sempre és així. Som testimonis, aquests darrers temps, en certs països d’Europa, d’una actitud que pot posar en perill el respecte efectiu d ela llibertat de religió».

L’Església no és ni vol ser un agent polític, però té un profund interès pel bé de la comunitat política, l’ànima de la qual és la justícia, i li ofereix en dos nivells la seva contribució específica. En efecte, la fe cristiana purifica la raó i l’ajuda a ser el que ha de ser. L’Església ha d’assumir positivament la totalitat de la seva missió evangelitzadora, enfront de qualsevol posicionament intraeclesial merament «defensiu» o extraeclesial «prohibitiu», tant en les coses relatives a l’anunci de la fe de l’Evangeli, com en la capacitat de transmetre a la societat civil un «esperit» que pugui fer-la més humana.

Certament, el ple reconeixement del veritable àmbit religiós és completament vital per a una adequada i fecunda presència de l'Església en la societat. Com hem dit abans, la dimensió religiosa va més enllà dels actes típics de la predicació i el culte; repercuteix i s’expressa per la seva pròpia naturalesa en la vivència moral i humana, que es fa efectiva en els camps de l’educació, de la vida social, del matrimoni i la família i de la cultura. Tot això, insistim, pressuposa una acceptació, no retallada jurídicament, de la seva significació pública.

+ Cardenal Lluís Martínez Sistach

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.