Una homilia del temps d'Advent de Sant Gregori

San Gregori Magne va ser una figura cabdal de l’església d’occident que, en la dura cruïlla dels segles VI-VII, va destacar en infinitat d’aspectes socials, polítics, pastorals i espirituals. Com a bisbe lliurat totalment a la cura pastoral del seu poble, es va preocupar particularment de la litúrgia i de la predicació. Ell mateix volgué recollir una sèrie d’homilies en dos llibres. Tal com explicarà per carta a un bisbe sicilià, moltes d’elles no va poder pronunciar-les personalment per la feblesa de salut i les dictava per a ser llegides. D’altres, no sense esforços, les va adreçar a uns fidels que agraïen molt el seu estil directe i franc.

El tercer diumenge d’advent del 591 va preparar un sermó per a la basílica dels sants Marcel·lí i Pere de Roma (escrit VI, del Llibre I d’homilies sobre els evangelis), sobre el text evangèlic de la litúrgia dominical. Es tracta de l’ensenyament de Jesús sobre Joan Baptista, posterior a la pregunta que li fan: ¿Ets tu el qui havia de venir o n’hem d’esperar un altre? (cf. Mt 11, 2-10). Gregori s’entreté especialment a glossar les tres interpel·lacions de Jesús, fent aplicacions a la vida de la comunitat immersa en el temps de l’advent però també en les difícils problemàtiques del seu temps, que no són pas tan diferents a les nostres.

Què heu sortit a contemplar al desert, una canya sacsejada pel vent?

Diu sant Gregori que quan s’aixeca el vent, inclina la canya cap a l’altre costat. La canya és l’esperit carnal que, quan el toca el favor o la detracció, s’inclina cap a un costat o un altre. Si hi troba favor, s’alegra, se’n vanta i l’orgull la tomba. Si bufa contradicció s’inclina cap a la banda oposada, cap al furor i la violència. Joan, en canvi, no era una canya sacsejada perquè la seva integritat no l’ablania per l’adulació ni l’enduria per la injúria. Acaba exhortant: Germans caríssims, aprenguem nosaltres a no ser canyes agitades pel vent, consolidem l’ànim exposat al vent de les llengües, mantinguem inflexible la fermesa de l’ànima; que cap detracció ens exciti vers la ira ni cap favor ens inclini a dispensar una gràcia inútil.

Doncs què hi he sortit a veure, un home vestit refinadament?

Els que així viuen als palaus reials no poden ser servidors del Rei celestial, encara que ho afirmin –fa notar en aquest punt de l’homilia–, perquè estan subjectes a un rei terrenal i entregats només a les coses exteriors. Així, doncs, que ningú no pensi que falta pecat en el luxe i l’afany de vestits preciosos perquè, si en ells no hi hagués culpa, tampoc el Senyor no hagués lloat Joan per l’aspror dels seus vestits.

Doncs què hi heu sortit a veure, un profeta?

Per al papa Gregori, Joan Baptista és més que profeta perquè, no només profetitza, sinó que assenyala el qui és la profecia. El considera part de la categoria angèlica, ja que el qui és enviat a anunciar el Jutge Suprem se’l pot anomenar àngel amb tota propietat. Però la dignitat d’aquest nom fins i tot pot ser merescuda per tot cristià si, en la mesura de les seves forces i segons la gràcia de la inspiració celestial rebuda, aparta el proïsme de la maldat, si el procura exhortar a obrar el bé, si ensenya el Regne i els suplicis eterns al qui va errat i si adreça paraules de santa ensenyança, ...és un àngel sense cap dubte.

Aquesta és una missió que ateny a tot cristià. Com a àngels plens de talents que els ofereixen gustosos als germans, porteu també amb vosaltres els altres cap al que vosaltres coneixeu que us ha estat profitós; desitgeu tenir companys en els camins del Senyor. Quan algú de vosaltres va al fòrum o als banys, bé que convida el qui està ociós a anar amb ell; doncs apliqueu aquest costum terrenal i, quan aneu a Déu, no hi aneu sols.

La Paraula, com una almoina, no es pot negar a ningú, cal oferir-la a tothom. Oi més quan el qui és la Paraula se’ns ha donat a nosaltres. Així, en tant que en tinguem forces, no descuidem d’anunciar-lo i, com Joan, puguem ser anomenats per Ell àngels, amb l’auxili del Senyor.

Ignasi Cabré Mas