Pasar al contenido principal

Durant els anys de formació al Seminari, un professor va recomanar-nos, amb encert, un article del biblista Norbert Lohfink que portava per títol «El principio bíblico del pequeño número». Sortosament vaig fer cas d’aquella recomanació i, tot descobrint aquest «principi bíblic», em vaig trobar davant d’una clau de lectura del conjunt de l’Escriptura que em faria un gran bé, tant durant l’etapa d’estudis com, també, en el meu ministeri com a capellà. És per això que, estant a les vigílies de l’inici de l’Any de la Misericòrdia, m’ha semblat oportú oferir aquí unes línies que mostrin, simplement, la relació entre la misericòrdia de Déu i aquest «principi bíblic».

La tesi principal de l’article de Lohfink és que Déu, al llarg de la història de la salvació, ha anat donant impuls al seu projecte tot començant i recomençant, en molts casos, a partir de realitats petites i insignificants. Aquest modus operandi diví és el que ha donat lloc a l’expressió «principi bíblic del petit nombre».

Fent una mirada global a la Bíblia podem veure com, efectivament, el «petit nombre» travessa el conjunt dels seus llibres. Ja en l’Antic Testament, en els orígens del poble d’Israel, trobem Abram i Sara que, tot i ser dos ancians sense fills, reben la crida de Déu i, a més, la promesa d’una gran descendència, font de benedicció per a tots els pobles. Algunes generacions després, els fills de Jacob baixaran a Egipte obligats per la misèria imperant a Canaan. Allí, aquell petit clan familiar, es multiplicarà i es convertirà en un gran poble. Amb l’èxode i el retorn a la Terra Promesa, les dotze tribus d’Israel experimentaran com, tot i ser un petit nombre de gent en comparació a les nacions veïnes, Déu els protegirà amb la força del seu braç.

La monarquia portarà Israel al seu esplendor però, també, progressivament, al seu declivi, a causa tant de les pressions i atacs de les potències frontereres com, també, de l’oblit i la transgressió de l’aliança que Déu havia establert amb el seu poble. En aquest context, els profetes denunciaran el pecat d’Israel, cridant-lo a la conversió, però també, al seu moment, li anunciaran el perdó de Déu. És així com apareix el terme bíblic que millor sintetitza la idea del «petit nombre», a saber: la resta d’Israel.

Efectivament, la resta d’Israel fa referència al petit nombre de supervivents que, com a conseqüència de la infidelitat del poble i de l’ambició de les nacions, ha quedat amb vida, però simultàniament fa referència també al petit nombre de creients amb qui Déu pot i vol recomençar el seu projecte salvífic. La resta que sobreviurà als assiris invasors del Regne del Nord i, més tard, a l’atac i l’exili babilònics, serà el petit nombre que se sentirà urgit a reconstruir, tant a nivell material com a nivell institucional, l’essència del poble de Déu.

Segles més tard aquesta resta que s’haurà incrementat i estès de nou a la terra, patirà l’atac de l’imperi grec que obligarà de nou a Israel a posicionar-se a favor, o en contra, del Déu de l’Aliança. Un cop més, un petit nombre d’israelites, liderat pels germans macabeus, reaccionarà contra l’invasor amb la ferma voluntat de mantenir-se fidel al seu Déu. En les dècades posteriors els savis d’Israel reflexionaran, en termes genèrics, entorn la figura del savi i del just que, malgrat sentir-se sols enmig d’una multitud nècia i injusta, volen seguir els preceptes del seu Déu.

Arribem així al llindar del Nou Testament i ens trobem com, novament, de la mà d’uns pocs homes i dones de Déu, ben arrelats a la història del seu poble i a l’esperança messiànica de la resta d’Israel, el projecte salvífic diví pot fer un salt qualitatiu cap endavant. Són Zacaries i Elisabet, Maria i Josep, Joan Baptista, el precursor del Senyor. Un petit nombre de persones, totalment obert a l’acció de Déu en ells.

En Jesús de Natzaret, tant en les seves paraules com en les seves obres, s’acompleix també el principi bíblic del petit nombre. En les seves paraules: les benaurances que s’adrecen als petits, als irrellevants, i que, en el fons, només ells capten; el «petit ramat» amb què Jesús anomena el conjunt dels seus deixebles; el petit gra de mostassa del Regne; el poc llevat que fa pujar tota la pasta; la mica de sal que dóna gust a la terra; la llàntia encesa que il·lumina tota la casa; la bona terra que, sent només una petita part del conjunt, acollirà fructuosament la llavor de la Paraula; els petits (pobres, ignorants, pecadors, malalts, infants, posseïts...) amb qui Jesús s’identifica...

I en les seves obres: el fet de constituir el petit grup dels dotze, nova resta d’Israel; l’exigència d’autenticitat als seus seguidors que el porta, sovint, a quedar-se sol; l’apropament als estigmatitzats del seu temps; l'allunyament dels aplaudiments fàcils de les masses amb el desig de conduir els seus seguidors a una relació filial amb el Pare; la fidelitat a la seva missió, malgrat quedar-se sol, fins a donar la vida a la creu. I fins i tot més enllà de la resurrecció: l’anunci al petit nombre de dones que anaven a plorar el Mestre; el progressiu manifestar-se als apòstols i deixebles en vistes a consolar-los, donar-los pau i enviar-los a anunciar la nova de la resurrecció. L’enviament de l’Esperit Sant al petit grup del cenacle, dels apòstols amb Maria, com a inici i signe de la seva presència i acció universals. L’Església naixent, reflectida en els relats dels Fets i en les cartes de Pau i altres apòstols, com a petit nombre de persones, jueus i gentils, que s’obren a l’acció de l’Esperit i s’adhereixen a Crist.

Per últim, en l’Apocalipsi se’ns descriu com a la fi dels temps hi haurà la “nova Jerusalem” que, fonamentada en les dotze columnes dels apòstols i enfortida pel testimoni dels màrtirs de l’Anyell, la resta fidel, aplegarà la multitud incomptable de pobles i nacions. El petit nombre esdevindrà, així, signe i germen del tot, de la voluntat salvífica universal de Déu.

Després d’aquest intent de sobrevolar l’Escriptura, tot identificant-hi la presència, a mode d’ordit, del principi bíblic del petit nombre, anem a treure’n algunes conclusions.

En primer lloc cal matisar una dada que podria donar lloc a errors. El fet que moltes vegades Déu agafi un petit nombre de persones per tirar endavant el seu pla no significa, és clar, que tot petit nombre sigui automàticament bo o necessàriament volgut per Déu. En aquest sentit, el mateix Lohfink, en el seu article, subratlla que, si bé un petit nombre pot ser l’humil inici d’una acció de Déu en la història, també el petit nombre pot ser el trist final degut a la supèrbia, la infidelitat o l’ambició humana. El petit nombre seria doncs, d’entrada, ambigu, bivalent. La mateixa resta d’Israel, per exemple, es presentada pels profetes, en part, com la fatal conseqüència del pecat del poble («atenció, només una resta se salvarà!») però, al mateix temps, com la misericordiosa nova oportunitat que Déu segueix donant («tingueu esperança, una resta se salvarà!»).

Dit tot això, podem exposar el que considerem que pugui ser l’afirmació principal d’aquestes línies, a saber: el principi bíblic del petit nombre, que amara tota la Sagrada Escriptura, posa de manifest que el mòbil del pla salvífic de Déu és precisament la seva misericòrdia. Dit inversament, és per la seva misericòrdia que Déu se sent mogut a tirar endavant la història de salvació, tot recomençant-la contínuament a través de «petits nombres» de persones que, humils i confiats, es posen a les seves mans i es deixen treballar per Ell.

D’aquesta manera, la misericòrdia de Déu, el seu cor abocat als petits, les seves entranyes afectives i efectives envers els pobres i els pecadors, es concreta no només envers els individus singulars (en cadascuna de les persones) sinó també envers el conjunt del seu poble i, en definitiva, la humanitat sencera, que està en l’horitzó salvífic de Déu. En altres paraules, Déu, per la seva misericòrdia, s’apropa a cadascun dels seus fills per bolcar-s’hi; i per aquesta mateixa misericòrdia s’apropa als petits grups vulnerables que cerquen la veritat i la justícia, per seguir obrint-se pas en el món.

Acabem amb el que voldria ser una aplicació al present del principi bíblic del petit nombre i, també, de la seva relació amb la misericòrdia. Dir, abans que res, que l’article de Lohfink aporta reflexions molt encertades i interessants sobre una mirada actual als signes dels temps amb la perspectiva del petit nombre. Recollim aquí, en gran part, la seva idea.

En el nostre món veiem com, sovint, realitats inicialment i en aparença petites, irrellevants, menyspreables, han esdevingut revulsius, motors de canvi i agents d’esperança en un context difícil o problemàtic. Així ho veiem, certament, en la història de l’Església: des de les primeres comunitats cristianes i els primers màrtirs, passant per les primeres formes de vida eremítica i monacal a la recerca d’una autenticitat de vida cristiana, els ordes mendicants dedicats a la predicació, els diversos intents de reforma amb desig de retorn a les fonts evangèliques, les múltiples formes de vida religiosa amb un carisma concret de servei (l’ensenyament, els ancians, els malalts, els pobres...). Aquestes realitats, i moltes altres, són un clar exemple de com, al llarg de la història del cristianisme, enmig de contextos adversos, de persecució, d’indiferència espiritual, de mediocritat en les mateixes comunitats cristianes... han anat sorgint petits grups vius, humils, fraterns, atents, orants, oberts a l’acció de l’Esperit, que han esdevingut, per gràcia i misericòrdia de Déu, ferment dins l’Església i el món.

És en aquesta longitud d’ona, humil i confiada, on l’Església ens crida a sumar-nos en la nova evangelització: partint de les nostres comunitats reduïdes (de petit nombre), lluny de caure en derrotismes estèrils o culpabilitzacions fàcils, el Senyor ens crida a escoltar de nou la seva Paraula per, deixant-nos treballar pel seu Esperit, ser enviats per Ell a anunciar-lo amb joia al nostre món.

Mn. Marc Majà

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.